El blues de mi autobús

Imagen0120

 

Gran Vía-Bilbao 10:35h.

No me miras porque temes encontrarte con el deseo dibujado en mi rostro. No son mis ojos los que te miran. Lo sabes. Te estoy observando con las pupilas de la lujuria, mis sentidos han comenzado a desearte. Te sientes incómoda. No te has puesto tan guapa para mí, no es a este maduro al que pretendes seducir mostrando tus largas piernas. Sigue leyendo

Corrent cap el metro

 

images   No sabria explicar-vos, perquè sempre haig de córrer. Vagi a on vagi, sempre faig tard. Des de que jo recordo, tot, i que a mida que van passant els anys, em vaig moderant una miqueta. Si, es veu, que controlo una mica millor el temps, que ja no penso que puc amb tot, que he après a deixar coses per demà, o per després, o senzillament no és poden fer. Però el que vull explicar, és d’aquells temps en el que encara no controlava res. Em limitava a corre esperitada fins que em faltava l’alè, i ja no podia més, amb el cor bategant a cent per hora, i els pensaments desbocats per els retrets. Anés a on anés, ja no podia rectificar. Estava arribant  tard… Arribaria tard… L’evidencia se’m presentava  diàfana.

Corria de petita, per trobar-me amb les amigues. Corria per arribar a la missa del dissabte a la nit, o la del diumenge a la tarda, per entrar a l’escola… Anava a un col·legi de monges, i us podeu creure que mai vaig arribar puntual…, que ja de gran, he sabut, que abans d’entrar a la classe, és feien files al pati, i és cantava  l’Ave Maria… Mai vaig cantar, mai vaig fer files. Arribava directa a la classe, amb les nenes ja assegudes, i em limitava a dir: hola. S’havia de dir: Ave Maria Puríssima”. Em van castigar moltes vegades per això, però jo vaig seguir dient: hola. També us he de dir, que mai he sentit una missa sencera. Arribava passats deu minuts. Al sermó o poc abans. Allò era pecat mortal… I desprès m’havia de confessar. Sigue leyendo

Cita a ciegas

descargaMe llegó la hora que todo padre quiere evitar, ese momento en que tienes que estrechar la mano del novio de tu hija. Dar la bienvenida a tu familia a un perfecto desconocido del que lo único que sabes es que se está tirando a tu pequeña.
-¿Y tú no sabes nada de él? A ti te lo cuenta todo ¿no?- Pregunté a Silvia nada más subirme al coche.
No me gustaban nada estos actos sociales. Me dirigía al restaurante como quien va a ver una obra teatral infantil. Sabes que será infumable pero tienes que sonreír y aplaudir todo el rato. Si no lo haces, eres un mal padre. Esto era exactamente igual. Sigue leyendo

Carta de Josep Daniel

 

dualidadBarcelona, 20 d`octubre de 1967.

Estimat amic Carles,

Espero i desitjo que et trobis bé. Jo, bé…

Vull demanar-te perdó pel que va succeir l´altra nit, i es que no vaig poder evitar-ho.

No em malinterpretis pel que et diré ara estimat Carles, però estic que em fonc per tú. Ja fa molt de temps d´això i, l´altra nit, no vaig poder amagar-ho més.

Sí ja sé que t´estàs fent moltes preguntes: quan, com, per què ?, i jo intentaré contestar-te a totes. Per això t´escric aquesta carta.

Quan? Des de petits. Mai no m´he fixat en ningú que no fossis tu. Els teus ulls blaus, el teu caràcter, la teva peculiar i suggestiva manera de parlar…totes aquestes coses juntes van donar pas al com: Tu eres i ets tot per a mi, sempre has tingut les respostes a les meves
preguntes… Sigue leyendo

Carta a José Daniel

El Prat de Llobregat, 23 de abril de 2016

Hace 50 años, José Daniel un amigo de la adolescencia, optó por quitarse la vida. Y con él una parte de la mía también murió.

Esta carta va dirigida a José Daniel y a todo el colectivo de gais, lesbianas, transexuales y bisexuales de este mundo, que aún hoy en día son repudiados perseguidos encarcelados y asesinados por el simple hecho de su inclinación sexual.

Querido José Daniel:

Quiero pedirte perdón por lo que pasó aquella noche del mes de agosto del año 1967, y es que no pude evitarlo.

Hace unos días abrí una caja que tenía guardada en el altillo, y entre los diversos objetos como; fotografías antiguas, canicas, cromos, cuentas de un collar hippy, un dólar americano de papel, monedas de varios países, una bala de fogueo de cuando hice la mili y un arpa de boca, encontré la carta que escribiste para despedirte de mí.IMG_20140822_180110

Dentro del sobre y junto a ella una fotografía, en la que estábamos en traje de baño tú y yo, y una pareja de holandeses, vecinos nuestros en aquél camping de Blanes, dónde decidimos pasar unos días juntos. En el reverso de la fotografía una fecha 10 de agosto de 1967. Sigue leyendo

Assegut al sofà

imagesDe sempre he sabut, que a mi las coses no se’m presenten mai com jo espero. Mai. Ni les bones, ni les dolentes. Tot sempre al inrevés. Dec ser jo, em dic a mi mateix. Els altres, amics, família, companys de feina…, tots semblen força contents amb la vida, o almenys ho fan veure. Jo, assegut en aquest puto sofà tot el dia, no cal dissimular, ni enganyar-me a mi mateix, per saber que de tot, tot, el que jo vaig pensar abans de prejubilar-me, res de res. Sigue leyendo