De sempre he sabut, que a mi las coses no se’m presenten mai com jo espero. Mai. Ni les bones, ni les dolentes. Tot sempre al inrevés. Dec ser jo, em dic a mi mateix. Els altres, amics, família, companys de feina…, tots semblen força contents amb la vida, o almenys ho fan veure. Jo, assegut en aquest puto sofà tot el dia, no cal dissimular, ni enganyar-me a mi mateix, per saber que de tot, tot, el que jo vaig pensar abans de prejubilar-me, res de res.

Dos mesos, només dos mesos em separen de la meva estressada vida laboral, amb aquesta quietud mortal que m’envolta a totes hores. Si, ja sé. M’haig d’ocupar el temps lliure, això m’ho diu tothom, també la meva dona,  i jo em pregunto, amb que? Ja m’he fet llistes, de coses a fer, ja, però no me’n surto.

El primer que vaig pensar va ser: piscina. Aniré a la piscina cada dia. I sí, hi vaig anar, però un dia tan sols. Amunt i avall, piscina amunt, mitja volta, i piscina avall. I que? Els “I QUE”, em ressonen al cap. Que collons i fotia jo allà? El cap mullat, el banyador arrapat, la olor a cloro al nas, a la boca el gust de lleixiu, i els ulls vermells i irritats amb les ulleres de plàstic, que em van deixar una marca als ulls, que encara em durava quan la meva dona va arribar a casa després de la feina. No vaig tornar-hi més.

Després va venir: caminar. Carretera de la platja. Ideal. Uns pantalonets curts, una samarreta arrapada al cos, els auriculars del mòbil a las orelles, i lligat a la cintura la bosseta amb les claus i una botella d’aigua. I a còrrer… Ostia, ostia. Els avions passant per damunt de tots, aterrant i deixant anar el querosè en quantitats industrials… I el camí ple de gent, atestat de parats, jubilats, dones grans en grups, i entremig de …jo. El prejubilat de cinquanta-nou anys, més o menys en bon estat, i amb cabells al cap. Cosa rara a aquesta edat. Casi blancs del tot, però amb cabells, i una panxeta encara no molt grossa, per sort, o per voluntat, que cony… tot s’ha de dir. Vaja, que em miro i faig patxoca, encara que no sé que deu pensar la meva dona, clar… Això també em va durar un dia, no hi vaig tornar. Però no em vull desviar de la llista. Continuo…

Llavors va venir: el gimnàs. Tres quarts del mateix, o pitjor. Homes i dones joves, marcant musculatura, i algú altre no tant jove, que feia la mateixa fila que jo, vaja el mateix ridícul que jo. Agafats a una màquina, tancant i obrint els braços, en diferents postures, o aixecant els peus i les cames amb cares de dolor i estrès. Un dia. Tampoc hi vaig tornar. Em van dir que no em podien tornar els diners de la matrícula.

-¡A prendre pel cul.!.. Me era ben bé igual.

La llista podria ser interminable. Ho vaig intentar amb la bicicleta. Al club de vela, que feien activitats encara que no tinguessis barca. Tot va sortir fatal, i aquí estic. Assegut al sofà. Els peus damunt la tauleta del davant. La tele encesa, la cervesa ja calenta, el diari del dia abans, al terra. No surto ni a comprar-lo, fins que la meva dona me’l porta a mitja tarda, desprès de sortir de la feina. I la mà, toma i daca per sota de la bragueta del pantaló mig descordat. Amb afició, però amb desgana mental. Ni això se’m dona ja bé. Li hauré de posar remei. Això sería l’últim. Per aquí no passo. Bé, tot i que potser, ni cal. Ho dic pensant amb el cas que em fa la meva dona. Cap.

Doncs si, crec.., estic convençut que m’està enganyant. Amb qui? Llistes, he fet llistes interminables de possibles amants, i llistes interminables de possibles llocs on és poden haver conegut. Les llistes sòn una reminiscència de la meva feina, la que tenia fa només dos mesos. Quan em van proposar entrar a la llista dels prejubilats, em va semblar que a partir de llavors tot seria xauxa. Error. Això va ser el començament de la meva caiguda al no res. Torno a la meva dona. M’enganya? Si no és així, que fa tot el dia fora de casa? Ella diu que està a la feina clar, i jo faig veure que m’ho crec. Però no, això no pot ser, i sobretot, quan m’acosto a ella i em diu que està cansada. No, no, això és sospitós. Lo collonut del cas és que abans de prejubilar-me, ni se m’havia acudit pensar en tot això.

El dia es interminable, les setmanes llarguíssimes, i sembla que faci dos anys que vaig plegar de la feina, i no dos mesos.

A mitja tarda arriba la meva dona. Porta un somriure a la boca, que se li apaga quan en veu a mí. Per alguna cosa serà, dic jo… S’acosta, i em dona un petó. S’ha d’ajupir una mica, perquè jo segueixo assentat al sofà.

–       Manel, rei, que has fet durant tot el dia? _ Intenta dir-ho, d’una manera suau i amorosa, però se li veu el llautó. Passa revista… Això és el que fa.

–       Lidia… he fet cosetes, he arreglat papers.  _Li dic una mica enrabiat.

–       Has tirat les escombraries?

–       Clar…, no m’ho vas dir? Cada dia ho faig. Jo sempre faig el que tu em dius.

–       Però has reciclat? _ em diu mirant-me directament a la cara, mentre es treu la jaqueta.

–       I tant dona!… I una merda em dic… Reciclar… Donar diners a l’ajuntament… Això és el que fem quan reciclem. Ni medi ambient ni òsties. De tot això se’n beneficia l’alcalde. A més, no baixaré amb la bossa i allà començaré a repartir per tots els containers. Ho faig ràpid. Al primer que trobo. Peu al pedal i plasss… tot a dintre. Ràpid i cap a casa. Espero que no m’haguí vist ningú  tirant les escombraries. Se’n mofarien si en veiessin. El director de l’oficina de banca fent d’escombriaire…

No hi ha més conversa. Realment no tenim res més a dir-nos. Ella és posa a feinejar, la cuina, la rentadora, la planxa. Jo fent zàping amb el comandament. És que no fan res de bo en tot el dia!!!

Després la Lidia és pren un descans i va cap l’ordinador. Tanca la porta del despatx. Bé, la mig ajusta, no la tanca del tot. Ves a saber… per dissimular crec jo. Perquè xateja… clar que xateja. N’estic segur. Amb l’amant, i tant… Bé, ella diu que mira el correu, i que entra al facebook, però això no s’ho creu ningú. Que no estic atontat encara, eh!!!!

A la nit arriba la filla. Ve de la universitat. Fa filosofia. Ja em diràs de què li servirà. Filosofia i lletres… Feina d’això no en trobarà, segur. Diu que va a classe per la tarda, perquè així el matí el té lliure per poder fer els treballs de la universitat amb el grup. Es veu que a Filosofia s’han de fer molts treballs. Almenys ella en fa contínuament, perquè els matins marxa cap allà les deu, i no torna fins el vespre. Dina i tot a la universitat.

Sopem els tres junts. La Lidia, diu que no l’hem de perdre aquest costum, i la filla i jo acatem les ordres. Bé, té raó la meva dona. Hi estic d’acord, tot s’ha de dir. La meva filla no obre boca. Vint-i-quatre anys. No sabem res d’ella. La meva dona diu que és normal, que els joves avui en día no parlen. Deu ser veritat. Clar que nosaltres tampoc parlem. La Lidia diu quatre coses de la feina, i jo abans també parlava del treball, però ara… Tampoc tinc res que explicar.

 

Els dies passen lentament. Menjo, bec, em frego, em toco i em retoco, veig la tele, torno a fregar-me, més per rutina que per gust. Torno a veure la tele… Tot, assegut en aquest puto sofà, que segons la meva dona, li estic fent un clot al mig. Ja no faig llistes del que faré, o del que puc fer. No val la pena.

Un dia però, prenc una decisió. Porto una cosa al cap. Estic mig preocupat perquè no trempo com abans. L’edat. Clar que és l’edat, però això no pot ser, no m’haig de deixar vèncer. Encara estic jove, i fins fa quatre dies trempava…, bé, potser ja fa temps d’això. Però per aquí no passo.

Quan la meva dona marxa de casa, jo ja estic amb un ull obert, preparat, però encara espero que la meva filla marxi cap a la universitat. Avui sembla que s’ho prengui més amb la calma. Per fi marxa. S’acomiada de mi. Fins i tot em dona un petó. Que guapa és, penso. Realment guapa. Quina noia, ostres, ostres…, això si que ho vaig fer bé, vaja ho vam fer bé; i perd el temps estudiant Filosofia. Almenys fes econòmiques, o medicina, o… qualsevol cosa menys el que fà.

M’acabo d’arreglar. Em pentino, em poso les sabates. Avui deixo les bambes arraconades. Que coi… com abans. Com quan treballava… Baixo, i vaig cap a buscar l’autobús. Res de cotxe. Al lloc a on vaig, el pàrquing es un problema. A la parada sembla que tothom em mira. Surto de la cua i em poso a un recó més discret. Aniré dempeus. No m’importa, però almenys no se’m veurà tant. Sembla que la gent no tingui més feina que la de xafardejar.

Quan arribo a Barcelona agafo el metro. Direcció les Rambles. El dia és lluminós. Els peus em corren. M’haig d’anar dient, para… para noi, que no tenim cap pressa. I si em veiés algú? Fora… fora… Manel no pensis tant em diu el caparró. He baixat amb el metro a Catalunya. He de caminar tota la Rambla fins al final. No calia, podia agafar el metro que va a Drassanes, i ho tenia allà mateix. Es la primera vegada. El local es veu reformat. Les cames em tremolen una mica, és la vergonya, em dic. Els caretos de la clientela fan basarda. Si em veiés la meva dona… Pago, i em senyalen una cabina. Vaig ràpid. Ufff… Em tanco dins. Està casi fosc del tot. Mitja hora… M’han dit mitja hora. Tot ràpid. S’encén la llum de fora de la cabina, i apareix una noia jove, guapa, espectacular. Ostres, m’agrada molt em dic. Em pregunto també, si només la veig jo, o totes les cabines veiem la mateixa noia… Ella és va despullant i contornejant, i la meva part del cos que no controlo és va embalant. La cosa funciona… Aquesta noia té un no sé que especial. M’agrada…, els ulls meus recorren tot el seu cos, i busco la seva cara, però la té mig amagada pel cabell que l’envolta tota, i li cau per l’esquena, i casi li tapa els pits. Excitant em dic… El cor em batega fort, el puc sentir a les temples… Aquesta cara m’atordeix…, té un no se que encisador. El cos també, però la cara m’atrapa i em recargola per dintre meu. Ja no paro, ja no puc parar. No he necessitat mitja hora. He acabat, ja està… Tot va bé. Funciono encara… Em dic amb un punt d’orgull. Però la noia continua. Ara nua del tot, només vestida pels seus cabells castanys caient-li amb cascada. Miro per primera vegada el cochitril. Una espècie de sofà, o de semi llit ocupa tot l’espai. Em venen basques. Quants han passat pel mateix lloc que jo? Tot em sembla brut, llepissós.  Però només és un instant. La noia em sedueix estranyament. Estic en peu, acostat al vidre. Sé que ella no em pot veure…, apuro la mitja hora. Fins al final. Sona un timbre dins la cabina i la noia para. Ara la distingeixo clarament. La seva boca, el seu nas, perfectes. Els seus ulls grans… No mira en cap moment al vidre on soc jo, però li endevino la mirada, mig esquerpa, mig… I ara ho entenc tot, tot…Filosofia i lletres…

     Picant a la porta, i el noi jove que m’ha ates em diu: “Senyor, s’ha acabat.    Ha de sortir”. Les cames no em tirant. Haig de fer un sobre esforç per sortir d’allà dins, del cau de rates infectes. Jo soc la rata. Ho veig clar. Estic brut, em sento brut. Torno a agafar el metro, després l’autobús. Arribo a casa d’esma. Poso la clau al pany, i m’assento al sofà, al meu clot. M’ensorro amb ell, i l’ànima s’ensorra amb mi. Fa ja hores que només repeteixo: filosofia i lletres, filosofia i lletres, filosofia i lletres…    

               

Assumpta Vendrell     (Abril-2016)