LOS OTROS 13

images (2)La cápsula se vacía rápido pero mis pulmones no, siguen encharcados de aquella cosa tan viscosa. Por unos segundos temo por mi vida, hasta que logro expulsar por la boca aquella especie de líquido amniótico en el que llevo tanto tiempo sumergido. Al hacerlo siento tal sensación de alivio que hasta me mareo.
Intento levantarme pero no puedo, mis músculos no me hacen caso. Ya nos avisaron que esto pasaría, así que no me alarmo en exceso. No sé cuánto tiempo me paso mirando al techo, pero se me hace interminable. Decido aprovechar ese tiempo para repasar todo lo que recuerdo. Sigue leyendo

Puertas abiertas

 

 

El ruido te sobresaltó. No habías visto los inútiles esfuerzos del joven sudamericano por evitar que la bandeja se deslizase de sus manos derramando un café sobre una señora, los platos, vasos y tazas que servía haciéndose pedazos contra el brillante suelo.

El sueño llevaba dos días peleando contra tus pupilas y al final, en aquella incómoda butaca de la terminal, se abalanzó sobre tus pestañas, cerrándolas. Deslizó tu cuerpo para que la espalda tuviese apoyo sobre el corto respaldo y dejó caer tu cabeza hacia un lado, estiró tus piernas, relajó tu mandíbula dejando entreabierta la boca. Un hilo de saliva asomaba cuando despertaste. Al abrir los ojos, un vaso rodaba dejando un reguero de zumo de naranja. Se detuvo vacío junto a tu bolsa de viaje. Sigue leyendo

El vell sàtir

el vell sàtirDes de la meva finestra estant el veia: segur d’ell mateix, el seu caminar ostentós, el cap aixecat amb gallardia, les seves maneres prepotents denotaven el que era. Vivia al carrer, i havia après a sobreviure de una manera extraordinària. Valent i caut alhora, tothom el respectava. El seus ulls penetrants i dolços sense mesura, i els seus bigotis erectes i masculins acabaven d’arrodonir tot el seu carisma i personalitat. Sigue leyendo

SANT JORDI I EL DRAC

SANT JORDI I EL DRACSant Jordi i el Drac

PER :

Daniel Lerma Vilanova

 

12 d’abril.- Arriba el dia de Sant Jordi i hem d’escriure quelcom sobre la llegenda i el que significa per cadascú.

Veig que tinc un problema, perquè encara que sembli fàcil no ho es pas, m’ explico; l´historia diu que es tracta d´un poble, un drac i un sant. Bé fins aquí està clar.  Ara, que els passa als protagonistes? (sona un telèfon)

—Digui’m

—Senyor Lerma?

—Sí, jo mateix

—El truquem del col·legi Prat de la Riba, el seu fill ha tingut un petit accident i ha estat traslladat a l’Hospital de Nens Sant Joan de Déu

—Valga ’m deu! Vaig corrent! Sigue leyendo

Els records enterrats

ASSUN-PODRIA SER PITJORPodria ser pitjor… Podria ser pitjor… La Lluïsa anava repetint la frase com un mantra, mentre corria cap a casa en sortir de la feina. Estava cansada, li feien mal els peus de tot el dia, però ella no ho sentia. Només notava dins seu una deixadesa total, una manca d’esma. Era com si tot s’anés enfonsant al seu pas, com si alguna cosa la volgués atrapar. Tenia ganes d’arribar i al mateix temps no podia córrer. El cel s’anava enfosquint per moments, com a preludi del que estava a punt de passar-li: Se li enfosquiria l’ànima, i s’endinsaria allà on tenia els records guardats amb pany i clau. Sigue leyendo

El gat, la física i l’Elena

20170302_210726

La llum del pis es vessa en la foscor i un garbuix de música i veus s’escampa en la nit. Hi ha ombres fumant al balcó que de tant en tant tremolen amb l’esclat d’una rialla. Què coi és això? Mentre avanço pel carrer em va retornant allò que m’havia entestat en oblidar: la festa d’aniversari de l’Elena. De lluny m’arriba l’olor inconfusible de l’eufòria social i l’alegria impostada i la mandra m’aclapara com una flassada vella. Em paralitza. Per un instant, soc un espectre que es resisteix a anar cap a la llum. Penso en girar cua, però continuo endavant, em dic: Fes-ho per l’Elena. Fet i fet, no tinc on anar, i em ve de gust una cervesa. Pujo al pis, al tercer, i obro la porta amb la meva clau.

Un assortit d’espècimens humans, uniformes en la seva raresa, ha conquerit l’apartament. Sigue leyendo