El ruido te sobresaltó. No habías visto los inútiles esfuerzos del joven sudamericano por evitar que la bandeja se deslizase de sus manos derramando un café sobre una señora, los platos, vasos y tazas que servía haciéndose pedazos contra el brillante suelo.
El sueño llevaba dos días peleando contra tus pupilas y al final, en aquella incómoda butaca de la terminal, se abalanzó sobre tus pestañas, cerrándolas. Deslizó tu cuerpo para que la espalda tuviese apoyo sobre el corto respaldo y dejó caer tu cabeza hacia un lado, estiró tus piernas, relajó tu mandíbula dejando entreabierta la boca. Un hilo de saliva asomaba cuando despertaste. Al abrir los ojos, un vaso rodaba dejando un reguero de zumo de naranja. Se detuvo vacío junto a tu bolsa de viaje. Sigue leyendo
Des de la meva finestra estant el veia: segur d’ell mateix, el seu caminar ostentós, el cap aixecat amb gallardia, les seves maneres prepotents denotaven el que era. Vivia al carrer, i havia après a sobreviure de una manera extraordinària. Valent i caut alhora, tothom el respectava. El seus ulls penetrants i dolços sense mesura, i els seus bigotis erectes i masculins acabaven d’arrodonir tot el seu carisma i personalitat. 
Podria ser pitjor… Podria ser pitjor… La Lluïsa anava repetint la frase com un mantra, mentre corria cap a casa en sortir de la feina. Estava cansada, li feien mal els peus de tot el dia, però ella no ho sentia. Només notava dins seu una deixadesa total, una manca d’esma. Era com si tot s’anés enfonsant al seu pas, com si alguna cosa la volgués atrapar. Tenia ganes d’arribar i al mateix temps no podia córrer. El cel s’anava enfosquint per moments, com a preludi del que estava a punt de passar-li: Se li enfosquiria l’ànima, i s’endinsaria allà on tenia els records guardats amb pany i clau. 
L’Antoni va deixar un buit molt gran a l’oficina. Tothom li trobava a faltar l’endemà de la seva sortida. La professionalitat i eficiència amb la que feia la seva tasca. El domini de varius idiomes; francès, angles, castellà i català, li proporcionà un ascens a l’empresa i l’oportunitat de dirigir una franquícia de la mateixa, fora de Catalunya. Aquell primer matí sense ell, va ser motiu de converses i mirades dirigides al lloc on ell es seia, i que ara, no més hi havia una taula i una cadira buides.