Puertas abiertas

 

 

El ruido te sobresaltó. No habías visto los inútiles esfuerzos del joven sudamericano por evitar que la bandeja se deslizase de sus manos derramando un café sobre una señora, los platos, vasos y tazas que servía haciéndose pedazos contra el brillante suelo.

El sueño llevaba dos días peleando contra tus pupilas y al final, en aquella incómoda butaca de la terminal, se abalanzó sobre tus pestañas, cerrándolas. Deslizó tu cuerpo para que la espalda tuviese apoyo sobre el corto respaldo y dejó caer tu cabeza hacia un lado, estiró tus piernas, relajó tu mandíbula dejando entreabierta la boca. Un hilo de saliva asomaba cuando despertaste. Al abrir los ojos, un vaso rodaba dejando un reguero de zumo de naranja. Se detuvo vacío junto a tu bolsa de viaje. Sigue leyendo

El vell sàtir

el vell sàtirDes de la meva finestra estant el veia: segur d’ell mateix, el seu caminar ostentós, el cap aixecat amb gallardia, les seves maneres prepotents denotaven el que era. Vivia al carrer, i havia après a sobreviure de una manera extraordinària. Valent i caut alhora, tothom el respectava. El seus ulls penetrants i dolços sense mesura, i els seus bigotis erectes i masculins acabaven d’arrodonir tot el seu carisma i personalitat. Sigue leyendo

SANT JORDI I EL DRAC

SANT JORDI I EL DRACSant Jordi i el Drac

PER :

Daniel Lerma Vilanova

 

12 d’abril.- Arriba el dia de Sant Jordi i hem d’escriure quelcom sobre la llegenda i el que significa per cadascú.

Veig que tinc un problema, perquè encara que sembli fàcil no ho es pas, m’ explico; l´historia diu que es tracta d´un poble, un drac i un sant. Bé fins aquí està clar.  Ara, que els passa als protagonistes? (sona un telèfon)

—Digui’m

—Senyor Lerma?

—Sí, jo mateix

—El truquem del col·legi Prat de la Riba, el seu fill ha tingut un petit accident i ha estat traslladat a l’Hospital de Nens Sant Joan de Déu

—Valga ’m deu! Vaig corrent! Sigue leyendo

Els records enterrats

ASSUN-PODRIA SER PITJORPodria ser pitjor… Podria ser pitjor… La Lluïsa anava repetint la frase com un mantra, mentre corria cap a casa en sortir de la feina. Estava cansada, li feien mal els peus de tot el dia, però ella no ho sentia. Només notava dins seu una deixadesa total, una manca d’esma. Era com si tot s’anés enfonsant al seu pas, com si alguna cosa la volgués atrapar. Tenia ganes d’arribar i al mateix temps no podia córrer. El cel s’anava enfosquint per moments, com a preludi del que estava a punt de passar-li: Se li enfosquiria l’ànima, i s’endinsaria allà on tenia els records guardats amb pany i clau. Sigue leyendo

La mujer de rostro armónico y mirada triste

Por: Daniel Lerma Vilanova

Desde hacía dos años siempre volvía allí; al lugar del accidente. Me daba una vuelta por el Port Olímpico, en una especie de peregrinación al lugar donde volví a nacer. Dónde todo ocurrió.

Daba largos paseos por la playa del Bogatell, que junto a la Mar Bella y la Nueva Mar Bella, formaban parte de la fachada marítima en el barrio del Poble Nou, siempre con la esperanza de volverla a ver, y que ya se había convertido en un deseo.

Si creo que sí, deseaba volver a ver aquella cara de nuevo. Aquél ángel que me salvó la vida. Fue un 31 de Julio, viernes a las 13.30 h. Un día antes de las vacaciones de verano. Sigue leyendo

L’Antoni

broken-heart-Lion-LambL’Antoni va deixar un buit molt gran a l’oficina. Tothom li trobava a faltar l’endemà de la seva sortida. La professionalitat i eficiència amb la que feia la seva tasca. El domini de varius idiomes; francès, angles, castellà i català, li proporcionà un ascens a l’empresa i l’oportunitat de dirigir una franquícia de la mateixa, fora de Catalunya. Aquell primer matí sense ell, va ser motiu de converses i mirades dirigides al lloc on ell es seia, i que ara, no més hi havia una  taula i una cadira buides.

I jo no es que em sentís sol del tot, perquè en arribar a casa sempre tenia l’oportunitat de parlar amb ell per internet. Vam quedar així quan marxà a França a treballar a las noves oficines que l’empresa obrí en aquells indrets i que ell dirigiria com màxim responsable. Però en els tres anys que havien treballat junts, sempre m’he preguntat si podia haver fet alguna cosa més per aprofundir en la nostre amistat i conèixer-nos fora de l’entorn laboral.

Encara recordo quan i on m’ho va dir; va ser a la sortida del treball dintre del ascensor. Sigue leyendo