Feia com una setmana que no el veia, tan fàcilment s’esvaïa la incipient amistat que semblava néixer entre ells! Va pensar que el seu llogater, aquell noi de pas que qui sabia quan temps es quedaria, no tenia ja interès en compartir amb ella els seus vespres, en quedar-se a xerrar un cop la nena era ja a dormir. Rentant els plats del sopar, el regust amargós de la decepció se li va fer palès a la gola. Va intentar desfer-se’n, apartar aquella sensació enganxosa i incòmoda. És normal, es va dir, que tingui altres coses més interessants a fer.
De sobte va recordar-se del paquet que un missatger havia portat aquella tarda per a l’Alexandre. L’havia deixat a la còmoda de l’entrada mentre demanava a la nena que vigilés en treure’s les sabates, que venien plenes de sorra del parc i l’escamparia per tot el terra. I és clar, se n’havia oblidat en el tràfec de tasques domèstiques i demandes infantils. L’Elena es va adonar que tenia una excusa per apropar-se fins a la porta d’ell, al pis de dalt, i trucar, i veure’l després de tants dies, i esbrinar, a través de l’expressió del seu rostre, si s’alegrava de veure-la o s’estimava més mantenir una prudent i correcta distància amb ella.
Havent fet un repàs ràpid al color dels seus llavis davant del mirall de l’entrada, va sortir a l’escala, deixant la porta una mica oberta per sentir la nena si cridava, com feia sovint a la nit. Sigue leyendo →