Corrent cap el metro

 

images   No sabria explicar-vos, perquè sempre haig de córrer. Vagi a on vagi, sempre faig tard. Des de que jo recordo, tot, i que a mida que van passant els anys, em vaig moderant una miqueta. Si, es veu, que controlo una mica millor el temps, que ja no penso que puc amb tot, que he après a deixar coses per demà, o per després, o senzillament no és poden fer. Però el que vull explicar, és d’aquells temps en el que encara no controlava res. Em limitava a corre esperitada fins que em faltava l’alè, i ja no podia més, amb el cor bategant a cent per hora, i els pensaments desbocats per els retrets. Anés a on anés, ja no podia rectificar. Estava arribant  tard… Arribaria tard… L’evidencia se’m presentava  diàfana.

Corria de petita, per trobar-me amb les amigues. Corria per arribar a la missa del dissabte a la nit, o la del diumenge a la tarda, per entrar a l’escola… Anava a un col·legi de monges, i us podeu creure que mai vaig arribar puntual…, que ja de gran, he sabut, que abans d’entrar a la classe, és feien files al pati, i és cantava  l’Ave Maria… Mai vaig cantar, mai vaig fer files. Arribava directa a la classe, amb les nenes ja assegudes, i em limitava a dir: hola. S’havia de dir: Ave Maria Puríssima”. Em van castigar moltes vegades per això, però jo vaig seguir dient: hola. També us he de dir, que mai he sentit una missa sencera. Arribava passats deu minuts. Al sermó o poc abans. Allò era pecat mortal… I desprès m’havia de confessar.

I ja de gran, la cosa va seguir igual. Corria per arribar a la feina, i la tenia al costat de casa. Corria per trobar-me amb els amics, a Barcelona, corria per arribar a la universitat, i corria, i corria per tot. Corria per no perdre l’autobús, o el tren, i corria per agafar el metro. Aquest últim era especial. Sentia que arribava el metro, quan jo encara estava a dalt, i baixava les escales sense veure-les. No ho feia de dues en dues, perquè m’estava vetat, per la meva falta de forma física, però corria, corria, corria… A l’arribar a baix, anava cap a una porta, i abans d’entrar, feia una frenada en sec. “I si, quan estès entrant, és tanquessin les portes, i m’enganxessin al mig?” I llavors, feia com una passa curta, i tímida, i delicada a l’hora, i entrava a dins. Salvada, em deia. Potser només arribo deu minuts tard…Tampoc és tant. Posaré una excusa…

Jo entrava a l’estació de plaça Espanya, amb direcció al centre de Barcelona. La L1 era la més habitual per mi. Aquell dia havia corregut, com sempre, potser més que de costum, i a l’arribar a Rocafort, ja dins del vagó, tot just encara estava recuperant l’alè, i pensant quina excusa donaria aquell dia. Estava a l’últim vago. Aquest, era el primer al baixar les escales. O sigui aquest era el vagó, dels corre a cuita, dels tardanés. A Rocafort,  va baixar un noi, amb una motxilla a l’esquena, corrents tant o més que jo, però ell, pobre desgraciat, no va fer la frenada, no va fer el pas tímid, com el meu. Ell és va tirar a sac, més ben dit, és va tirar de cap. Deuria pensar que el primer que havia d’entrar era el cap, i no els peus, i que si entrava la part de dalt, tota la resta el seguiria. I no, es van tancar les portes, i ell va quedar amb el cap a dins, i tot el cos a fora. Cos, motxilla, cames i peus. El metro va arrencar, i allò ja va ser terrorífic. No puc recordar la seva cara, només, encara avui, recordo la cara dels de dins del vagó. Esglai als ulls de tots, també als meus. El metro potser va córrer uns pocs metres, potser més, perquè sé, que vaig pensar, que quan arribes al túnel, allò seria una carnisseria. Es van obrir les portes. El noi va entrar el seu cos, i llavors tot el vagó va esclatar a riure, a cos que vols. Ell, vermell com un tomàquet, tocant-se el coll adolorit, i un grup de nois, també estudiants, deien:  “Si parecía un pajarito a punto de echarse a volar…” I vinga riure…

El noi va baixar a la següent estació, avergonyit, segur que si, i repenedit d’anar tard. La gent del vagó va seguir rient. Els viatgers que s’anaven incorporant a les estacions, ens miraven estranyats per la nostra rissa. Va durar molt, i al baixar vaig pensar en la llàstima que em feia no poder seguir rient.

Jo, segueixo anant tard, i frenant  abans d’entrar al metro, i fent el pas tímid, amb el cos encongit. “Que em vegi el conductor abans de tancar les portes”, penso, no sigui, que tingui l’oportunitat d’arrencar el vol, com aquell noi a la parada de Rocafort.

Aquell dia però, l’excusa pel meu retard, me la van posar en safata.

 

Assumpta Vendrell  (25-05-2016)

Anuncios

Un comentario en “Corrent cap el metro

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s