Corre, corre… Escriu ràpid. Ho has de posar tot: Cridòria, bombó, oposat, partit, afartament i pòsit.

Ja està… Tot està escrit. Sis paraules estriades en un berenar informal. Nois, i noies al voltant d’una taula, intentant fer-se escriptors, tot i que això és un pel pedant. Millor dir: Intentant escriure, pel fet d’escriure, de buidar-se de sensacions i de neguits. També per pur plaer. Plaer de sentir la teva pròpia veu camuflada, o no, però si despullada i lliure.

Totes les paraules tenen significat pel qui les ha estriades. Com he dit abans, significat camuflat, o no, però ara el cas és que jo i els que les utilitzarem li trobem el nostre propi sentit.

I en fred, començo pel primer, perquè vull seguir el mateix ordre en que m’han arribat, perquè si, perquè és com seguir els passos del destí. Destí variable: avui aquest camí, demà un altre.

Cridòria, que sento dintre meu, i m’eixorda, m’inunda i em desestabilitza… I de cop para, i trobo la pau, i la serenitat.

Jo puc!!! jo puc!!!, em dic. I si, puc. El soroll para i la pau recomença. El dia d’avui s’acaba, demà en començarà un altre. Jo puc, jo podré…

Un bombó al mig de la nit, quan la cridòria al cap comença. M’aixeco, vaig al calaix, obro la caixa dels bombons, i n’agafo un. Tots son iguals, amb licor a dins. Li faig una petita mossegada, l’assaboreixo lentament, i quan la pau ha retornat a dintre meu, encara el segueixo degustant. Me’n torno al llit, m’estiro, i apago el llum. Jo puc, jo podré tindre pau.

Oposat a mi, oposat contra mi, oposat a tot, oposat contra el món. I em pregunto si  tots els fills son iguals… És l’adolescència,  o serà sempre així? Preguntes sense resposta. Seguint el camí. Jo el meu, ell el seu.

Convergirem en algun punt, i tornarem a divergir, i al recordar-ho, comença la cridòria al meu cap, i també s’acaba, i també s’acaba el bombó, però jo puc, avui  jo he pogut.

I aquí dubto. Partit d’esport, partit pel mig, partit com opció? M’agrada l’últim, l’opció de prendre partit per alguna cosa. Donar la cara, defensar, i defensar-te si cal. Buscar el que és just, per sobre de les lleis, de les normes, de les paraules escrites. Només el que és just. Just pels desfavorits, i els que no tenen mai raó. No és això també l’adolescència? Una recerca de justícia per ells que se senten enfrontats a tot i tots. I quan comença la cridòria, i els oposats s’enfronten, la justícia guanyarà, perquè es pot, perquè nosaltres podem. I jo trobaré la pau.

Afartament total. Podria ser de menjar, però no, aquest no l’estrio, en vull un altre. Em decanto pel afartament mental i psíquic. Afartament de problemes a resoldre, afartament de situacions desagradables, de tensions entre bàndols. Bàndols familiars, bàndols a la feina, bàndols a casa, amb el fill o contra el fill… Cridòria, oposats, prendre partit, i el bombó que m’ajuda a poder. Si, puc. Podré…

Pòsit. Està clar. Pòsit, es el que queda al fons quan tot s’ha acabat. I pòsit és el que va quedant quan encara durà el procés. I estem aquí, enmig del camí. Res s’ha acabat. El fill adolescent, els problemes sense resoldre… Puc? De veritat podré?

I d’aquesta manera, aquestes sis paraules estriades al atzar, i no per mi, em permeten posar a prova la meva estabilitat mental, perquè… que és la vida, sino la recerca continua de la pau i la serenitat.

Assumpta Vendrell