Només girar el carrer, i allà estava. Assentat al aparador d’una botiga, d’aquestes que tenen un esglaó, que no estan a ran de terra, i que en hi ha tantes a la meva ciutat. Era un de tants dels que havia vist aquell dia. Dels molts que proliferen per tots els carres, sigui quina sigui la barriada. Començava a fer-se fosc. Era una tarda d’hivern que no feia massa fred, Ell ocupava tot l’aparador, en aquell esglaó fred, potser de marbre blanc, que tot just es veia, ocupat com estava per ell i la seva roba escampada. També em va sembla veure alguna cosa, que semblava un sac de dormir, i allò em va alleugerir. En un moment vaig pensar que almenys no passaria fred a les nits suaus d’aquell hivern inusualment càlid, però al cap i a la fi hivern. I em vaig atabalar. Era o no ho era… El David, el fill de la senyora Maria. El fill numero cinquè, dels onze que havia tingut. I que havia desaparegut de sobte. Va deixar el carnet d’identitat sobre la taula de casa seva. No volia que el trobessin.

Vaig girar cua, amb precaució. No volia que em veiés, no volia que em reconeixes. Per què? em vaig dir. De que m’havia d’amagar? El cas és que amb dissimulo, me’l vaig tornar a mirar. Ara ell em va clavar els ulls del terra estant. Jo palplantada al mig de l’acera, intentava fer veure que no me’l mirava. Tot i la meva confusió, i el meu atabalament, vaig veure que en una petita caixeta hi tenia unes petites flors blanques. Semblaven fetes per ell. Eren per agafar-ne una quan deixaves la teva almoina. I al veure com em va mirar de fit a fit als ulls, vaig sentir una vergonya inesperada, desconeguda… I les preguntes em van foradar el cap amb tota la força possible. Per que sentia aquella estranya vergonya? Per què aquell noi jove m’inquietava? Per què la seva mirada m’inspirava tendresa i pena al mateix temps? Vaig tornar per on havia vingut. Sense dir res, sense fer res.

Han passat uns quants dies, i les mateixes preguntes estan formulades dintre meu, i encara no tinc les respostes, al contrari se’n han afegit de noves. Per que no vaig ser capaç de donar-li res?, i de poder agafar una flor blanca i bonica… De preguntar-li si era en David? De saber que li faltava? De sentir la seva veu per saber si la reconeixia… Avui, i des de fa unes setmanes, em domina un sentiment de vergonya i malestar.

Llàstima de no poder donar-li noticies a la Sra. Maria del seu fill desaparegut. Esbrinar el misteri de per què se’n va anar de casa, de per què un noi bo pot deixar la seva mare amb aquesta pena al cor. De tallar amb la seva família sense donar explicacions. Potser d’aquí ve la meva vergonya: D’haver pogut fer-ho tot, no vaig fer res. Ni tal sols donar-li una almoina.

Assumpta Vendrell