
He tenido la suerte de viajar por casi toda España y parte del extranjero. Y digo suerte porque han sido viajes de placer o de negocios, nunca porque me obligaban a abandonar mi hogar. Pero recuerdo un viaje que se convirtió en una auténtica pesadilla para mí y el grupo con el que iba.
Era la segunda vez que viajaba a Sevilla la ciudad natal de mi abuela y de mi padre. La primera fue en una Semana Santa donde pude recorrer Triana el barrio donde nació mi abuela, y el barrio de mi padre San José Obrero. En ese primer viaje recorrí haciendo gala de buena memoria, los lugares que mi abuela y mi padre me detallaban en sus historias mezcla de alegrías, melancolía y tristeza cuando abandonaron a la fuerza su Sevilla natal.
No sabría explicar el por qué el destino en su inmisericorde decisión, los arrancó de sus raíces, trasplantándolos como si fueran arbustos a otras tierras, para empezar a crecer en ese lugar, en su nueva vida, pero sí puedo decir que su capacidad de adaptación me ha hecho más fuerte y versátil, gracias a sus genes.
Pude descubrir, inmerso en esa burbuja rodeada de recuerdos y ávido de conocer lugares, costumbres que formaban parte de mi acervo cultural heredado de mis ancestros, así como todos los rincones de la Giralda, La Judería, la calle de la Sierpe, el Barrio de Triana, el Parque de María Luisa, Los Reales Alcázares. Aparecían ante mis ojos acompañados de esa música placentera que eran las voces de mi abuela y de mi padre y que solo yo oía y disfrutaba. Sigue leyendo

No sabria explicar-vos, perquè sempre haig de córrer. Vagi a on vagi, sempre faig tard. Des de que jo recordo, tot, i que a mida que van passant els anys, em vaig moderant una miqueta. Si, es veu, que controlo una mica millor el temps, que ja no penso que puc amb tot, que he après a deixar coses per demà, o per després, o senzillament no és poden fer. Però el que vull explicar, és d’aquells temps en el que encara no controlava res. Em limitava a corre esperitada fins que em faltava l’alè, i ja no podia més, amb el cor bategant a cent per hora, i els pensaments desbocats per els retrets. Anés a on anés, ja no podia rectificar. Estava arribant tard… Arribaria tard… L’evidencia se’m presentava diàfana.
Me llegó la hora que todo padre quiere evitar, ese momento en que tienes que estrechar la mano del novio de tu hija. Dar la bienvenida a tu familia a un perfecto desconocido del que lo único que sabes es que se está tirando a tu pequeña.
Com cada dijous l’Enric sortia de casa a la mateixa hora. Els peus li pesaven per vell, ho sabia; el cap li pesava, i també sabia perquè: Remordiments, deia ell. Sempre s’havia dit amb orgull, que no havia res en el món que li hagués causat addicció: el fumar, el beure, les dones…, tot ho havia controlat, res l’havia fet perdre el cap. En canvi ara, quan acabava la tarda del dijous, quan ja al capvespre tornava a casa, eufòric de cos, i al mateix temps acorralat pels seus pensaments, es deia a ell mateix, que no hi tornaria, i al mateix temps sabia, què no seria capaç de complir-ho. Se sentia arrossegat per una força superior a tot el que podia entendre. Es feia fàstic a ell mateix, i volía lluitar contra aquesta força poderosa, que una vegada, i una altre, li feia caure als seus braços.
Barcelona, 20 d`octubre de 1967.