Vell cansat

arrepentimientoCom cada dijous l’Enric sortia de casa a la mateixa hora. Els peus li pesaven per vell, ho sabia; el cap li pesava, i també sabia perquè: Remordiments, deia ell. Sempre s’havia dit amb orgull, que no havia res en el món que li hagués causat addicció: el fumar, el beure, les dones…, tot ho havia controlat, res l’havia fet perdre el cap. En canvi ara, quan acabava la tarda del dijous, quan ja al capvespre tornava a casa, eufòric de cos, i al mateix temps acorralat pels seus pensaments, es deia a ell mateix, que no hi tornaria, i al mateix temps sabia, què no seria capaç de complir-ho. Se sentia arrossegat per una força superior a tot el que podia entendre. Es feia fàstic a ell mateix, i volía lluitar contra aquesta força poderosa, que una vegada, i una altre, li feia caure als seus braços.

 

Com cada dijous, l’Enric al sortir de casa caminava amb passos curts, però decidits, passos de vell cansat. El cap dret sobre les espatlles, donava les instruccions precises per seguir caminant, fins la parada del autobús, que el portaria a l’altre banda de la ciutat. Ara ja no pensava, havia de seguir caminant i tots els seus esforços estaven centrats en els peus: un, dos, un, dos…, però el cap estava carregat de tots els pensaments de la setmana, de cada dia, de cada nit. No hi havia moment en que no es penedís del que feia, no hi havia un sol moment de treva per els pensaments que portava al cap, només en aquell moment, en que sortia de casa, i amb passos curts, però decidits, s’encaminava a la parada de l’autobús.

 

El pis on anava, a l’altre banda de la ciutat, volia donar imatge de confort i comoditat, e inclús de bon gust, i aconseguia tot el contrari: una impressió de decadència i decrepitud, digne del home que regentava el negoci, que feia molts esforços per fer-se agradable, i resultava terriblement patètic i fastigós. “Avui tenim un material molt bo, li guardo expressament per vostè i per uns quan clients veterans”. L’Enric, arribat a aquest punt, no volia parlar, volia desaparèixer de la vista d’aquell home indecent, tancar-se al quarto destinat per a ell, i començar, i acabar ja d’una vegada. Les imatges se succeïen nítides, i ell ja no pensava. El seu cos prenia vitalitat, se sentia rejovenir, per que aquelles imatges prohibides li proporcionaven plaer, i li retornaven l’energia que els anys li havien pres. Allà dins era un home atemporal, sense edat, sense malalties, sense el maleït pes als peus.

 

Al tornar a casa, l’eufòria l’il·luminava encara els ulls, però ell sabia que li duraria poc. A l’arribar la nit, ja només quedaria la culpa, el fàstic, la impotència… Només era un vell corrupte i fastigós, i ara s’havia afegit una nova pena, una nova por, perquè presoner com estava en la seva addicció, es preguntava, si un dia no cauria en la barbàrie de ser ell el protagonista de les pel·lícules que veia, de ser ell el vell que jugaria amb els nens i nenes, de ser ell el pederasta.

 

Aquella nit, la por a ell mateix el tenia paralitzat, petrificat al llit, i així es volia quedar. Demanava al cel no aixecar-se més, morir en aquell mateix moment, en aquell instant, però no va passar. Van haver-hi mes dijous, mes nits de dijous, però no gaires més. Atrapat com estava a aquella roda, en rodatge constant, el seu cor no va aguantar gaire més.

ASSUMPTA VENDRELL

 

 

 

 

 

 

 

Anuncios

Un comentario en “Vell cansat

  1. M´agrada molt Assumpta, com tot el que he llegit teu fins ara. Aconsegueixes donar-li humanitat a aquest individu, que fins i tot doni pena i això es molt dificil. Felicitats

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s