La revelació

I confess_ Com està el seu pare? _ em pregunta en trobar-me a la vora de la màquina de cafè, al passadís. La dona, d’uns setanta anys, menuda i prima, està visitant la malalta que comparteix habitació amb el pare, a l’hospital.

_ Es recupera força bé _ responc _ Aviat podrà tornar a casa. I la seva amiga?

_ Per desgràcia, això de la Rosita no te remei! Diu que li queda poc per…   Per anar-se’n d’aquest món!

_ Vaja, em sap greu!

De cop i volta, la dona se m’atansa i en to de confidència, que en cap cas he demanat, m’explica: “Abans que la Rosita em deixi…, crec que li hauria de dir que fa molts anys vaig fer una cosa que sempre m’ha pesat. Però si li ho confesso, no em perdonarà mai!

El sentit d’aquest “mai” tant poc pertinent em volta pel cap durant l’estona que triga el raig de cafè a omplir el got de plàstic.

_ Què puc fer? _em pregunta. Si sabés que soc incapaç de prendre les decisions més senzilles!

_ Caldrà que sigui valenta i expliqui a la seva amiga això que tant li pesa _ aconsello sense convicció _ Segur que ella ho entendrà.

La dona, com si n’hagués tingut prou amb les meves paraules per trobar el coratge necessari, gira el seu petit i ossut cos i s’adreça tota decidida cap a l’habitació.

Jo m’estic allà al passadís una estona. Al cap i a la fi, al meu pare se l’han endut a una sessió de fisioteràpia i jo no he de fer res a l’habitació. Quan calculo que la dona ja ha tingut temps de parlar amb la seva amiga em decideixo a tornar a entrar.

Arribant a la porta em sobresalten els crits que venen de dins: “Ets una mala p…!  Tota la vida fent veure que ets la meva amiga! “ I la veu de l’altra dona, que suplica “ Et prego que em perdonis!”. Però la malalta esta fora de si: “Ves-te’n d’aquí, Conxita! No vull que la última cosa que vegi a la meva vida sigui la teva cara falsa i traïdora!”

La pobre dona surt de l’habitació descomposta.

_ No s’ho ha pres gaire bé, oi?

_ No m’ha perdonat! No m’ha perdonat!_ gemega.

_ Bé, ben mirat, ara ja no pot fer-hi res._ provo d’animar-la. _ Al menys vostè ja te la consciència tranquil·la.

La doctora que ha operat a la tal Rosita tot just fa la ronda per les habitacions. Ens troba a les dues allà a la porta, palplantades, i veient la Conxita desfeta en plors, diu:

_ Au senyora! Animi’s! Que vinc a donar l’alta a la seva amiga! S’ha recuperat molt bé de l’operació i la biòpsia ha descartat que el tumor fos maligne!

_ I ara? _ la dona no dona crèdit_ Però si m’ha dit que es moria!

Seguim la metgessa a dins de l’habitació i la Conxita es va llança sobre la seva amiga, abraçant-la i omplint-la de petons.

_ Rosita! que diuen que no et mors!

La convalescent, traient-se-la de sobre, exclama: “I tant que no, ximpleta!. Només volia veure si d’una vegada tenies nassos per confessar-me allò que fa trenta anys m’havies d’haver explicat!

Carme GP

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s