Feia com una setmana que no el veia, tan fàcilment s’esvaïa la incipient amistat que semblava néixer entre ells! Va pensar que el seu llogater, aquell noi de pas que qui sabia quan temps es quedaria, no tenia ja interès en compartir amb ella els seus vespres, en quedar-se a xerrar un cop la nena era ja a dormir. Rentant els plats del sopar, el regust amargós de la decepció se li va fer palès a la gola. Va intentar desfer-se’n, apartar aquella sensació enganxosa i incòmoda. És normal, es va dir, que tingui altres coses més interessants a fer.
De sobte va recordar-se del paquet que un missatger havia portat aquella tarda per a l’Alexandre. L’havia deixat a la còmoda de l’entrada mentre demanava a la nena que vigilés en treure’s les sabates, que venien plenes de sorra del parc i l’escamparia per tot el terra. I és clar, se n’havia oblidat en el tràfec de tasques domèstiques i demandes infantils. L’Elena es va adonar que tenia una excusa per apropar-se fins a la porta d’ell, al pis de dalt, i trucar, i veure’l després de tants dies, i esbrinar, a través de l’expressió del seu rostre, si s’alegrava de veure-la o s’estimava més mantenir una prudent i correcta distància amb ella.
Havent fet un repàs ràpid al color dels seus llavis davant del mirall de l’entrada, va sortir a l’escala, deixant la porta una mica oberta per sentir la nena si cridava, com feia sovint a la nit. Sigue leyendo
Sabía muy poco de ella. Apenas habíamos cruzado cuatro o cinco palabras y cientos de miradas durante las dos semanas que llevábamos de curso. Era buena en lenguas, yo destacaba más en ciencias. Se sentaba en la segunda fila en el centro de la clase mientras yo me camuflaba entre las últimas mesas cerca de la puerta ya que la mayoría de las veces llegaba tarde y me resultaba mucho más fácil colarme hacia el final del aula para pasar desapercibido.
Antes de ponerse a escribir, entró en su habitación. Abrió el armario, escogió un vestido de tirantes finos, entornó la puerta y puso la almohada en el centro de la cama. Una vez sobre ella, se arremangó el vestido hasta los muslos y fingió que su brazo era otro brazo que acariciaba sus pechos y encendía su entrepierna.
Cada vez que veía aparecer a Pedro me preguntaba si sería consciente del efecto que provocaba en mí, en todas nosotras. Había escuchado en los servicios a otras mujeres hablar de él y a todas nos ocurría lo mismo: fiebre, taquicardias, ahogos, rubor por fuera y fuego por dentro. 
Club CreAcció 