No sabria explicar-vos, perquè sempre haig de córrer. Vagi a on vagi, sempre faig tard. Des de que jo recordo, tot, i que a mida que van passant els anys, em vaig moderant una miqueta. Si, es veu, que controlo una mica millor el temps, que ja no penso que puc amb tot, que he après a deixar coses per demà, o per després, o senzillament no és poden fer. Però el que vull explicar, és d’aquells temps en el que encara no controlava res. Em limitava a corre esperitada fins que em faltava l’alè, i ja no podia més, amb el cor bategant a cent per hora, i els pensaments desbocats per els retrets. Anés a on anés, ja no podia rectificar. Estava arribant tard… Arribaria tard… L’evidencia se’m presentava diàfana.
Corria de petita, per trobar-me amb les amigues. Corria per arribar a la missa del dissabte a la nit, o la del diumenge a la tarda, per entrar a l’escola… Anava a un col·legi de monges, i us podeu creure que mai vaig arribar puntual…, que ja de gran, he sabut, que abans d’entrar a la classe, és feien files al pati, i és cantava l’Ave Maria… Mai vaig cantar, mai vaig fer files. Arribava directa a la classe, amb les nenes ja assegudes, i em limitava a dir: hola. S’havia de dir: Ave Maria Puríssima”. Em van castigar moltes vegades per això, però jo vaig seguir dient: hola. També us he de dir, que mai he sentit una missa sencera. Arribava passats deu minuts. Al sermó o poc abans. Allò era pecat mortal… I desprès m’havia de confessar. Sigue leyendo