La llum del pis es vessa en la foscor i un garbuix de música i veus s’escampa en la nit. Hi ha ombres fumant al balcó que de tant en tant tremolen amb l’esclat d’una rialla. Què coi és això? Mentre avanço pel carrer em va retornant allò que m’havia entestat en oblidar: la festa d’aniversari de l’Elena. De lluny m’arriba l’olor inconfusible de l’eufòria social i l’alegria impostada i la mandra m’aclapara com una flassada vella. Em paralitza. Per un instant, soc un espectre que es resisteix a anar cap a la llum. Penso en girar cua, però continuo endavant, em dic: Fes-ho per l’Elena. Fet i fet, no tinc on anar, i em ve de gust una cervesa. Pujo al pis, al tercer, i obro la porta amb la meva clau.

Un assortit d’espècimens humans, uniformes en la seva raresa, ha conquerit l’apartament. Com que a primer cop d’ull no localitzo l’Elena ni tampoc conec a ningú, em vaig directe cap a les begudes i les restes de pica-pica que ella ha preparat. La tropa afamada només ha deixat engrunes, algun canapè de foie ressec i un fons de plat de patates xips atomitzades.

Em serveixo una cervesa i, amb el got a la mà, em sento amb prou esma per apropar-me a la cuina a veure què trobo a la nevera. Passo enmig d’una parella de redactors becaris de Citiest, la revista on treballa l’Elena, un grup de col·laboradors guiris i un paio baix amb ulleres que es mira encuriosit les fotografies que la meva xicota ha penjat als murs de la sala i del passadís. Ningú em saluda, tot i que m’esforço en aixecar les celles en senyal de reconeixement (fals reconeixement, val a dir que uns pocs dels presents em semblen vagament coneguts, és possible que ens haguem trobat d’altres vegades).

A la nevera hi ha restes de pollastre rostit d’ahir. També hi ha un magnífic pastís recobert de nata esperant a esdevenir el protagonista de la festa. Em delecto pessigant una flor de xocolata. Servir-me un bon tros i desaparèixer en un lloc discret? Dubto que cap racó d’aquest pis no hagi estat envaït.  Però, en tot cas, començaré pel pollastre. Estic traient el plat del frigorífic amb la mà dreta mentre mantinc el got de beguda a l’esquerra quan alguna cosa tova i bellugadissa em frega els peus i amb l’ensurt, el meu sopar va a parar al terra, a sota d’una gran bola de pèl grisenc: el gat de la veïna.

L’animal sovint es cola pel balcó a casa i es fica per tots els racons: em passa la cua per la cara quan dormo, m’amaga els mitjons o, fins i tot, quan l’Elena i jo som al llit, ens talla el rotllo en plantar-se a la habitació mirant-me amb expressió diabòlica. A l’Elena li fa gràcia: “T’imagines que li expliqués els detalls a la veïna?”

—Ei! D’on ha sortit aquest mixet? És de l’Elena? —De cop i volta, la Cuca Torres és al meu costat cridant: “Elena, nena! No m’havies dit que tens un gat!” Però, apart de destrossar-me els timpans a mi, ningú més a la festa hi para atenció, molt menys l’Elena, ves a saber on és!  En sentir els crits la bestiola ha sortit disparada de la cuina i s’ha esvaït en una jungla de cames. Llavors, la Cuca, que em repel·leix tant com el seu nom, em mira per primer cop com si jo acabés de materialitzar-me al seu costat per obra d’un truc houdinesc i em saludà amb efusió: “Noi! Què hi fas aquí? “

Veig que l’Elena no ha comunicat encara a ningú que m’he traslladat a casa seva. No ho vam dir a la família per estalviar-nos els dinars de Nadal. Potser precisament perquè no és oficial, tampoc no ho sap la seva amiga? Les amigues no s’expliquen aquestes coses? Bé, no seré jo qui li digui. Em limito a preguntar a la Cuca si sap on és l’Elena.

—Doncs…, fa una estona que no la veig, però deu ser per aquí, és clar.  No fa gaire xerrava amb en Michael.

—En Michael?-

—Sí, el nou fotògraf!

Em quedo pensant si en Maikel es diu així com alguns marrecs he sentit anomenar Kevins i Izans al meu antic barri, però la Cuca, amb els seus dots de bruixa, em resol el dubte com si em llegís el pensament: el tal Maikel era realment Michel, i era brrrrrrritànic!

—Ah! Un altre “guiri” —comento, perquè a l’empresa on treballen l’Elena i la Cuca (no recordo quin càrrec pretensiós té aquesta) no paren de contractar forans perquè dona un aire més cosmopolita i modern, encara es nodreix de becaris i paga un sou ronyós. Però la Torres ja ha començat a mirar a través meu, com si el meu cos hagués perdut densitat i estigués a punt de desintegrar-se. Tot deixant anar un inconcret “ens veiem…” llisca fora de la cuina.

Hauria de recollir la trencadissa del gat, penso. Calmo el meu estómac buidant d’un glop la cervesa i torno a la sala per servir-me un gintònic. Llavors, veig l’Elena al balcó amb el seu cap (només l’he vist un cop, per la closca brillant i les ulleres rodones) i el tal Michael. En arribar a la seva vora, l’Elena m’agafà pel braç, em fa un petó i segueix atenent a la xerrameca de l’anglès, tot i que no se l’entén gaire. Em mareja la conversa, o potser és la gana. M’estic a punt de desmaiar quan veig a través del vidre, una safata de canapès oblidada a una tauleta a la vora del sofà. El meu gintònic i jo ens hi apropem estratègicament. Al sofà seuen dues dones amb el cabell mal tallat en flocs de colors improbables acabades de transportar en la màquina del temps d’un antre afterpunk. Intento encaixar fent pressió amb el cul entre la més grassa de les dues i la tauleta del menjar mentre engrapo tres “pinxos” de truita amb pebrot. La paia em clava una mirada com un cop de puny. Duu un collaret de claus punxeguts. De què deu fer a l’empresa? De Pit Bull? Per sort, de seguida s’oblida de mi.

En un moment de distracció mentre acabo d’assaborir la truita, com si també hagués olorat el menjar, apareix el gat i tot d’una arrabassa una pila de torradetes amb olivada i les devora abans que jo pugui salvar-ne ni una.

—Ei, fuig! —Crido i, en un intent de fer-lo fora d’una empenta,  el ruixo amb la beguda. Com que aquesta humitat no li fa cap gràcia (deu ser abstemi) em mostra les dents esmolades com agulles mentre el pèl se li eriça com si acabés de sortir de l’assecadora. Llavors, tot posant-se dret  sobre les potes de darrere i deixant anar un grinyol esgarrifós, em clava una urpada al braç.

—Què li fas, al gat?— es girà la del costat.

Jo em miro atordit com les quatre línies que la bestiola m’ha gravat en l’avantbraç s’enrojolen fins a aparèixer unes gotes de sang. Em pot encomanar una malaltia? El tètanus! No recordo si estic vacunat. La ràbia? Els gats poden agafar la ràbia? M’aixeco del sofà per anar a rentar-me la ferida. El gat s’ha escapolit fora de la sala i no se’l veu en lloc, el malparit.

Després de passar pel lavabo a posar-me aigua oxigenada i un esparadrap, en un desig de trobar resguard de l’ocupació entro al dormitori i me’l trobo allà, el desgraciat, en un racó, mirant-me desafiant. Està a sobre d’una pila de roba que hi ha al terra. Asseu el seu cul de gat a la meva samarreta dels Ramones! La que em poso per a dormir! Això és massa! Encara me la marcarà de pixum de gat! En un rampell, estiro la samarreta de sota de l’animal que es queda enganxat amb les urpes a la roba i, abans que em torni a atacar, trec el braç per la finestra i sacsejo la peça de roba en el celobert amb el gat penjant. Fins que el felí es desenganxa. Llavors tanco la finestra de cop i em vaig quedar mirant astorat el que queda de la banda convertida en parracs: en Joey per un costat i la resta del grup tot esfilegat! Ja imagino l’Elena com serà de feliç que per fi llenci a la brossa la samarreta!

Necessito beure alguna cosa forta per superar el trasbals, així que torno a la cuina per buscar l’ampolla de Bourbon que el pare de l’Elena ens ha regalat no fa gaire. Per sort, l’Elena no l’ha tret a la taula de les begudes. Potser no s’ha recordat, o no l’ha trobat. Mentre remeno en el rebost, sento per primer cop en tota la nit que algú em crida pel meu nom. En girar el cap em trobo amb l’Úrsula, una amiga de la meva xicota a la que conec de fa temps.

—Com et va, Pep? Què bé que has vingut!

—Sí, no m’ho podia perdre! A més…, ara visc aquí, amb l’Elena, i vaja, no sabria on anar…

L’he deixat petrificada. Triga una estona a recuperar la veu:

—És clar, l’Elena m’ho va dir, però no em recordava—intenta arreglar-ho.  I, d’això…Has trobat alguna cosa?

—No encara… no sé on coi  vaig deixar l’ampolla de whisky!

—Vull dir si has trobat feina. Estaves buscant feina, oi?

—Ehem… No. Sí. Una mica… —començo a explicar que realment no és que estigui buscant gaire, si més no, no una feina normal, sinó que estic esperant una proposta interessant per posar-me pel meu compte. Que tinc una cosa en perspectiva i espero poder-la posar en marxa d’aquí…uns mesos? Uf, massa llarg per explicar-ho ara.

La cara de l’Úrsula revela un genuí esforç per entendre, però jo deixo el tema. Em fa mandra parlar-ne.  És com quan ho intento amb l’Elena, sempre es crea força expectatives i després, com que les coses no acabaven de sortir, mai no surten pas com un espera, doncs s’emprenya perquè diu que no foto res amb la meva vida! I ara, em veig tornant a tenir la mateixa conversa aquí, envoltat de gent satisfeta i que té clar el que vol, com si treballar en una revista de merda tingués cap sentit.

Així que continuo ajupit remenant amb la mà en el fons d’un armari fins que, per fi, les puntes dels meus dits reconeixen  la forma inconfusible de l’ampolla.

—Aquí està!

Trec el whisky tant content del meu triomf que se m’acut que, quan em begui la primera copa, en prendré una segona per celebrar-ho.

—Hòstia! El whisky del papa!

Mira que no he pogut estar amb l’Elena en tota la nit, i ara apareix quan menys falta fa.

—Què bé que l’hagis trobat! L’he estat buscant una bona estona. Doncs mira, aprofito, que per allà hi ha un parell que en demanaven.

—Ep! Espera!—en un moviment veloç, abraço l’ampolla contra el meu cor— És un bourbon de 10 anys!

—Au, tio! Mira que n’ets de garrepa!

—T’equivoques. Precisament, estàvem a punt de prendre una copa.

L’Úrsula intenta negar amb el cap, però jo ja l’hi estic omplint un got i a la pobra, li sap greu no seguir-me la veta.

Mentre la seva amiga fa un glop amb cara de fàstic, l’Elena ens mira incrèdula, em passa la mà per la cintura i anuncia:

—Ai, Cesc, ara que recordo! T’haig d’explicar una cosa, ja veuràs quina sorpresa!

Jo estic distret, gaudint de l’escalfor que el whisky em deixa a la gola.

— Saps el gatet aquell, el de la veïna. El que sempre es cola a casa?

El bot que em fa el cor, gairebé em tira a terra!

—Com que la pobre dona ha anat a viure a una residència…(ja saps que estava molt fotuda com per cuidar-se sola)

—Ai, quina pena! — es compadeix l’Úrsula.

—I com que no se’l podia endur, ni ningú de la família se’n volia fer càrrec, ens ha donat el gat! Com que ja ens ha agafat carinyo!

Buido el got de cop. No sé si és el whisky, però ara, més que escalfor, em sento bullir per dins.

—Però què dius? Com vols que ens en cuidem nosaltres d’aquella bèstia?

—Que sí, home! Si és bufó! A mi em fa unes festes cada cop que em veu! Què l’has vist, Ursu? Un gat persa, grisós, gran… deu ser per aquí. Pobret! Espero que no s’enyori…

L’altra fa que no amb el cap.

—Doncs busquem-lo, ja veuràs que mono que és! Estic emocionada! Sempre n’he volgut tenir un, de gat!

Jo em serveixo una altra copa, mentre les noies marxen a buscar l’animal. Per sort, de seguida es posen a xerrar amb uns convidats i s’obliden del tema. És el que tenen les festes, mai no saps on vas, ni d’on vens.

Corro cap el dormitori i ensopego pel passadís amb el tal Michael que surt del lavabo fent sorolloses aspiracions amb el nas, com si el tingués tapat. Ens topem amb la mirada, ens ensumem a distància, fils invisibles ens estiren els llavis superiors amunt, tot volent mostrar els ullals, però la capa d’humanitat s’imposa i passem de llarg, l’un al costat de l’altre . Ell torna a la festa i jo m’escolo dins de l’habitació. Hauria de recollir les restes de la samarreta esteses al terra. Em fan pensar en el cos espedaçat d’un animal. Em neguiteja la idea: haig de saber si el gat jeu a baix, esclafat, abans que l’Elena ho descobreixi. Obro la finestra amb aprensió i aconsegueixo estirar el cap a fora i mirar al pati del celobert. I… tatxan! El gat no hi és. Ni mort, ni viu! Ni viu, ni mort!

—Pep?—l’Elena acaba d’entrar a l’habitació. Tanco la finestra de cop— La gent comença a marxar, vens a acomiadar-los?

Per fi una bona notícia en aquesta nit. Surto darrera l’Elena, desitjós de veure desfilar escales avall aquella colla! Però el pis encara triga més d’una hora a buidar-se, com una aigüera embussada i plena de plats bruts, i quan per fi marxen el Michael, amb un pet que no s’aguanta dret, la Cuca arrapada al seu braç i la pobre Úrsula, que ha ajudat a recollir els gots de plàstic i llaunes escampades arreu de l’apartament, passen de les tres de la matinada.

Ens anem de dret al llit, ja recollirem demà, cedeix l’Elena.

Tot i que fa estona que l’estomac em fa giragonses, en jeure al llit, tot el cos puja a la muntanya russa i és sacsejat amb fura per una força invisible mentre l’Elena dorm al costat en un mar en calma. Fins que haig de córrer al lavabo a treure les restes del bourbon, les cerveses, els gintònic i la truita de patata. Torno cap a l’habitació desfet, però una mica alleujat i em trobo l’Elena asseguda al llit amb ulls esbatanats. Potser també ha begut massa?

—El sents? El sents, Pep?

—Què?

—Fa estona que el sento, tu no?

Vol dir aquest eixam d’insectes que fa estona sento brunzir a dins del meu cap?

—Escolta ara! —insisteix la meva xicota.

Llavors, començo a sentir-ho. De la boira del meu cap emergeix un plany insistent, arrossegat i agut: el miol d’un gat.

—És ell, el gatet! —ja s’ha posat dreta i vagareja desorientada per l’habitació, obre la porta i surt. Encén els llums del passadís i la sento allunyar-se i cridar des de la sala—Aquí no el sento! Tu el sents?

I sí, jo el continuo sentint allà dins, a l’habitació, al meu cap, ara el sento tant fort que noto que m’està observant en la foscor. El cor em batega a mil per hora. No el veig enlloc. M’ajupo, potser és a sota del llit.

—No hi és! No és real, és un esperit, una presència del més enllà!

—Però que dius? Quina trompa portes, Pep.

Llavors, ella, com si de com se n’adonés d’alguna cosa, camina decidida cap a la finestra i l’obre. Fora només hi ha nit! Però ara el mèu del gat arriba més clara i nítidament, com si estigués aquí fora, davant dels nostres nassos.

Correm a buscar una llanterna. L’Elena enfoca fora amb la llum. Al davant. A baix, al pati. Difícil trobar res. Però és per aquí. Mèu, mèu, mèu! Em vol fer embogir, és la venjança del gat  de la veïna!

—voilà, aquí el tenim, pobrissó!

L’ha trobat a l’ampit de la finestra del pis de sota. Els ulls de l’animal resplendeixen. El miol cada cop és més ràpid i anguniós.

—L’hem de treure d’aquí! És a la finestra de la veïna, el pobre, no sé com deu haver anat a parar. No tenim les claus per anar a rescatar-lo. L’haurem de pujar!

L’Elena, tot i l’hora que és té el cap clar i està emocionada pel repte. Em fa anar a buscar l’escala de mà, baixar-la per la finestra i estar-me allà animant al gat a enfilar-se a l’escala. I el gat vinga a miolar. Ens déu estar dient de tot en la seva llengua de gat. Fins que al final, avorrit de tant: “Vinga Mixet! Ànim! Puja cap a casa!” Fa un petit salt i s’enfila en un travesser de fusta i llavors estirem cap amunt l’escala, mirant de no sacsejar-la gaire, fins que l’Elena llença els braços cap a enfora i agafa l’animal. I jo em quedo sostenint tot sol el pes de l’escala, que òndia com pesa i quina trompa porto!

Estic mort. Caic al llit com un beneït! O potser com un beneit. Fins que la llum del migdia em fa tornar a la realitat. Sóc a l’habitació, l’Elena dorm tranquil·la, de costat, girada cap el gat de pèl grisós que jeu al mig dels dos. La viva estampa de la felicitat domèstica.