Podria ser pitjor… Podria ser pitjor… La Lluïsa anava repetint la frase com un mantra, mentre corria cap a casa en sortir de la feina. Estava cansada, li feien mal els peus de tot el dia, però ella no ho sentia. Només notava dins seu una deixadesa total, una manca d’esma. Era com si tot s’anés enfonsant al seu pas, com si alguna cosa la volgués atrapar. Tenia ganes d’arribar i al mateix temps no podia córrer. El cel s’anava enfosquint per moments, com a preludi del que estava a punt de passar-li: Se li enfosquiria l’ànima, i s’endinsaria allà on tenia els records guardats amb pany i clau.
Portava la foto retallada del diari dins la bossa de mà. A l’oficina no l’havien vist mentre ho feia. Millor, es va dir a si mateixa. La feina només era feina, ningú havia de saber res de la seva vida. Així ho feia i ho volia.
“Era ell”… “era ell”… Aquest era el nou mantra, que ara tenia al cap quan començava a pujar les escales del primer pis de casa seva. Si es així com se li podia dir de aquell antre de lloguer: petit, mal ventilat, ple d’humitat, i encarat a un pati interior. Deu anys fa que hi és. Havia de ser provisional. Tan sols uns mesos. Mentre esperava que ell la vingués a buscar. No va venir mai. I ara era allà, a la fotografia del diari.
Obre la porta. Obre tots els llums. Vol claror… Puja la persiana de la finestra del petit menjador i s’asseu a la cadira més propera al finestró. Sense treure’s les sabates, ni tant sols l’abric, i tampoc la bufanda. Obra la bossa de mà, busca el retall. Està minuciosament plegat i ella l’obre d’un cop, i amb preses. És ell… És ell?, I aquesta gorra?, i aquesta barba? I aquest bigoti retallat per sobre els llavis difuminant la seva boca carnosa… Es el Raúl, perquè el diari ho diu: Raúl Espinosa, o és també, perquè els seus ulls, són els seus ulls, i el seu nas, i les seves orelles són les seves. És l’amor de la Lluïsa, era el seu amor… aquell que li va dir que necessitava sis mesos… Que havia de marxar a EEUU per la feina, i que després tornaria, i començarien a viure junts, i anirien plegats per la vida. I que feliç que es sentia ella…, somiant desperta amb aquest futur nou. Ella, que sempre havia estat apàtica i poc alegre, havia trobat aquell home que la fer viure. No li havia importat gens esperar. “Ell era l’home més bo del món”. Tot això pensava ella llavors. Encegada com estava.
Agafada al full es pregunta: “per què?” “Per què?” I com un nou mantra es torna a instal·lar al seu cervell. Segueix llegint el full del diari retallat. “Noves tecnologies”, “equip punter” “manager creating”. La Lluïsa para de mirar el full. Es recolza a l’espatllera de la cadira. Sap que passarà si segueix llegint. Sap el que ve ara i també sap que ho farà irremeiablement. S’aixeca, s’acosta més al finestró i es torna a posar al davant el full del diari. Segueix llegint: “Casat, pare de dos fills”… I ja està. Ha saltat el dispositiu. Pitjor no podia ser. Tenia esperances, sí… encara esperava alguna cosa, s’ho havia dit mentre arribava a casa, però no, el pitjor s’ha complert. El cel ja és negra nit. Els records han tornat. S’instal·laran dins seu, i els malsons tornaran a començar.

Assumpta Vendrell (01-12-2016)