Un regal


La cafeteria del centre cultural és un espai ampli, contemporani i diàfan. Plena de gent a
parentment interessant que s’embolcalla d’un aire de modernitat i bohèmia. Un lloc prou aliè a la nostra quotidianitat. Per això he quedat aquí amb el Max.
Mentre espero, no aconsegueixo dominar la tremolor que em sacseja. M’he tret el rellotge i jugo amb les anelles daurades de la polsera, fent-les girar sobre la taula amb el dit índex. Fa vint anys que és amb mi, aquest rellotge. Ni tant sols sé ja si m’agrada. Tot i portar-lo cada dia cordat al canell, ara me n’adono que no soc conscient de la seva presència. Quin sentit te, doncs, portar-lo? El recullo de la taula i el poso a dins de la butxaca amb la idea de desfer-me’n per sempre.
Ell arriba quan passen cinc minuts de les sis, r
esplendent i nerviós com en una primera cita. Penso en la ironia de la situació i em venen ganes de plorar. Em fa un petó i em dona un paquet embolicat en paper de regal. Seu al meu costat.

—I això?
—Per a tu. Recordo que t’agradava molt.
El desembolico. És un llibre il·lustrat de trenta per cinquanta centímetres, amb portada luxosa i pàgines setinades. Impreses en colors fulgurants trobo les idealitzades ninfes, Ofèlies, Pandores i Godives que inspiraren la meva primera època com a dibuixant. Un recull de l’obra dels pintors pre-rafaelites.  La seva bellesa i el record d’aquell temps em fereixen.
No només és el millor regal que mai m’ha fet, sinó el millor que m’ha fet ningú. Perquè ara?  És perquè sap que estic a punt de deixar-lo? Sento la fúria de la frustració. Voldria llençar el seu regal ben lluny de mi. Tant d’esforç a convèncer-me a mi mateixa, i ara em ve amb això! He de ser forta. Ja ho decidit.
—T’agrada?
—Molt…
Passa molta estona. Al davant meu, una làmina del llibre mostra una noia vestida d’un groc enlluernador, arraulida en un banc de marbre. El mar refulgeix al fons. I ella dorm, aliena a la bellesa impossible que l’envolta.
—De què vols que parlem? —pregunta ell —Perquè tant de suspens? És per allò que et vaig dir d’anar-nos a París uns dies els dos sols?
La ràbia es dilueix en una gran taca de tristor que m’ennuvola la vista. No el puc mirar a la cara. No tinc forces per parlar. Només soc capaç d’assentir amb el cap.
Al cap i a la fi, París no és una mala idea.
Amb la mà a la butxaca, joguinejo amb la cadena del rellotge.

CarmeGP

Anuncios

3 comentarios en “Un regal

  1. Qué bien has descrito ese preciso instante en el que pensabas que ibas a dejar todo atrás y empezar de nuevo y sin embargo, una vez más decides dar , no sabes por qué, una última oportunidad a aquello que sabes que no tiene futuro.
    Enhorabuena por el relato. Con la dosis justa de diálogo que da a entenderlo todo.

    Me gusta

  2. El rellotge com objecte medidor del temps guarda una sintonia amb la seva parella.sel torna a posar al canell , sel torna a posar a la seva vida un altre cop.¿ Por o misericòrdia ?. Sempre ens quedara París, van dir a Casablanca. ¿Sería aquesta una altra historia?. Haig de dir que m`ha agradat molt

    Le gusta a 1 persona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s