El vell sàtir

el vell sàtirDes de la meva finestra estant el veia: segur d’ell mateix, el seu caminar ostentós, el cap aixecat amb gallardia, les seves maneres prepotents denotaven el que era. Vivia al carrer, i havia après a sobreviure de una manera extraordinària. Valent i caut alhora, tothom el respectava. El seus ulls penetrants i dolços sense mesura, i els seus bigotis erectes i masculins acabaven d’arrodonir tot el seu carisma i personalitat. Jo havia perdut el cap per ell. Havia estat apunt de deixar-ho tot. De perdre el meu confort en aquesta casa de senyors, de perdre la meva vida dins de la meva família. Si la meva família. Sé que el seu estimar, el d’ells, és ja decadent i conformista; que els nens han desaparegut, i que aquests dos vells m’estimen i m’ignoren a parts iguals. Però em tenen en compte. Jo sóc la Mixa. La gateta dolça i submisa que volta, i voltava, per la casa de manera sigil·losa. Tot això ho havia estat apunt de perdre per ell.

Em voltava i m’acaronava, ho recordo com si fos avui. Els seus miols m’omplien com cap altre gat ho havia fet. Em va prometre el món, em va fer sentir la passió i potser i tot l’amor… I ara, tant de temps després, me n’adono que havia estat una més, que com jo, moltes havíem estat seduïdes, i perquè no dir-ho, estafades també. I dic estafades amb plena consciència, perquè ell ja en tenia una, i jo ho sabia, i ho sabíem totes, però anàvem caient al cul de sac que ens tenia preparat, sense escapatòria.

Sé que avui segueix igual. Que les seves conquestes es deuen comptar per cents, o per mils, i ara que ho veig a la distància, i des de la placidesa dels anys, i el confort d’aquesta finestra assolellada i panoràmica, m’estiraria del meu pèl rogent, tot i que em retinc perquè ja no és el que era.

Perdre-ho tot per aquest arrogant gat marró, hagués estat mortal, perquè jo no hagués pogut sobreviure al carrer. Ara ho sé, llavors pensava que ell em podria protegir de tot, que tenint-lo a ell, el món també seria meu.

Ell ja no està en el seu millor moment, és veritat, però segueix igual que sempre, astant les pobres maneres de un sàtir per poder seguir seduint d’altres gatetes incautes. I a tot això la seva gata, ja gran com ell, el segueix submisa i obedient. I jo em pregunto: sabrà ella tot això? No, ella s’estima més no saber.

                                                                  Assumpta Vendrell

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s