L’Antoni va deixar un buit molt gran a l’oficina. Tothom li trobava a faltar l’endemà de la seva sortida. La professionalitat i eficiència amb la que feia la seva tasca. El domini de varius idiomes; francès, angles, castellà i català, li proporcionà un ascens a l’empresa i l’oportunitat de dirigir una franquícia de la mateixa, fora de Catalunya. Aquell primer matí sense ell, va ser motiu de converses i mirades dirigides al lloc on ell es seia, i que ara, no més hi havia una  taula i una cadira buides.

I jo no es que em sentís sol del tot, perquè en arribar a casa sempre tenia l’oportunitat de parlar amb ell per internet. Vam quedar així quan marxà a França a treballar a las noves oficines que l’empresa obrí en aquells indrets i que ell dirigiria com màxim responsable. Però en els tres anys que havien treballat junts, sempre m’he preguntat si podia haver fet alguna cosa més per aprofundir en la nostre amistat i conèixer-nos fora de l’entorn laboral.

Encara recordo quan i on m’ho va dir; va ser a la sortida del treball dintre del ascensor.

—escolta Miquel ¿tens dos minuts per perdre? M’agradaria dir-te una cosa. — i jo sorprès per la invitació li vaig contestar que si.

Era la primera vegada que volia parlar amb mi, fora de l’oficina, i això, no sé si m’agradava o no. El que si sabia era que sentia tal admiració per ell que, alhora de dir m’ho, vaig sentir tanta excitació, que el cor va començar a bategar, de tal manera que semblava que anava a sortir-se’n del pit. No sabria dir d’on venia, o potser, no ho volia saber. Havia imaginat tantes vegades estar a soles amb ell, que ara que era possible, la por i la incertesa se estava apoderant de mi.

No va voler quedar-se al bar que hi havia just sota l’oficina, perquè no el veies ningú i em va proposar un altre. Li vaig plantejar un que es trobava dos carrers mes avall, al carrer València i que es deia: “Les Gens que J’aime”, un pub que estava en un clot.

La façana del edifici era de l’estil dels pisos i carrers del eixample, amb  una porta en forma de reixa i s’havia de baixar unes escales que donaven a un saló amb molts raconets foscos i amb una llum molt tènue. Les parets plenes de fotografies signades per famosos amb dedicacions. Cites i frases celebres amb penjolls diversos que caient del sostre, formaven part de la decoració d’aquest pub; l’Antoni al veure’l va dir:

—aquest m’agrada, es discret Miquel?.

Jo con que havia estat alguna vegada, li vaig contestar que sí, que a mi també m’agradava bastant i l’hora era perfecta. No hi hauria molta gent i podrien parlar tranquil·lament.

Mentre, el meu cervell no parava quiet, i la meva ment s’imaginava histories i situacions que no havien passat, però que degut al fet d’estar amb aquella persona que m’atreia tant, i al lloc que havien escollit, em feia rumiar, en que, el que volia dir-me, no estava relacionat amb la feina, o potser això, era el que jo desitjava.

L’Antoni des que va entrar a l’oficina es va fer notar; la seva planta, la manera de vestir impecable, la combinació dels colors que utilitzava en els seus vestits i el cabell ben tallat, feien d’ell l’home més elegant de l’empresa. Al poc temps d’estar allà, va demostrar ser una persona molt treballadora i eficient i tot plegat es va convertir en l’home més admirat de l’oficina, exceptuant es clar, perquè no podien faltar, els envejosos i gelosos.

Feia tres anys que l’Antoni va arribar a l’oficina. Jo havia estat uns dies fora amb la meva parella. Unes petites vacances a Portugal, en les que ens donaven una nova oportunitat per arreglar la nostra convivència. Però no va ser el que esperàvem, érem molt diferents l’un de l’altre. L’estimava, sí, però quelcom dintre de mi em deia que no era suficient, i el tema el vam deixar aparcat de moment.

El dia abans de marxar de vacances sabia que haurien canvis a l’oficina. L’empresa on treballaven es dedicava a la importació i exportació de productes intercomunitaris. La feina es va multiplicar per tres i per fer-li front van ampliar el planter. El primer dia que vaig tornar a treballar, encara que ho sabia, no vaig poder evitar, que allò, em sorprengués força.

Cada dia que passava al costat de l’Antoni, creixia la meva admiració per la seva personalitat. De vegades volia tenir una conversa més íntima però ell refusava i contestava concisament, sec, contundent i això em molestava molt.

Recordo un dilluns al tornar d’unes vacances de Setmana Santa que al veure’ns ens vam alegrar molt i un somriure li va aparèixer al seu rostre. Li vaig dir que havien fet, la meva parella i jo, un viatge a Sevilla per veure les processions, que allà eren molt religioses i  plenes de passió i ell em va dir que havien estat a París i aprofitant la seva alegria i franquesa em vaig atrevir a preguntar-li amb qui havia anat, i ell d’una manera esquerpa i contundent va contestar-me “amb amics”

Però això li passava amb tots els companys de l’oficina quan algú li feia preguntes molt personals; com ficar-se a la seva vida o intentant saber més sobre la seva vida sentimental. Després, quan t’acostaves a ell, un cop més t’adonaves del seu magnetisme. La seva mirada franca i viva, els seus moviments suaus rítmics, al gest de la seva mà jugant amb els seus cabells de color negre atzabeja, el seu posat seriós i res pretensiós, i li perdonaves tot allò que abans t’havia molestat.

Treballaven braç a braç i molt sovint coincidien en els diagnòstics i la pressa de decisions que havien d’adoptar envers coses de l’empresa. Totes aquestes circumstàncies junt en les petites complicitats, desenvolupades a rel de mirades còmplices, van fer que es despertés dintre de mi un desig irrefrenable de ser quelcom més, que un company de feina o un amic.

Una vegada dintre del pub vam demanar per beure; jo un cuba libre de ron i ell un gintònic, que al van servir amb un pot de crispetes. La llum era tènue i difícilment li veia els ulls. Jo esperava amb ansietat que obris la boca per a dir-me el motiu de la seva invitació. Va començar a dir-me que tenia molta confiança en el meu criteri i volia consultar-me una cosa. Jo nerviós perdut li vaig comentar que sí, que podia consultar-me i també li donava les gràcies per confiar en mi.

Tot seguit em va explicar que la direcció de l’empresa li havia proposat un ascens, amb un increment molt substanciós del sou, però que havia de marxar fora de Catalunya. Arribant a aquest punt es va produir un llarg silenci i a mi se’m va fer un nus a la gola. Els ulls se’m van posar humits, no més de pensar que ell, l’Antoni marxés lluny del meu costat i que mai més el podria veure, ni tenir aquelles converses tan properes.

L’Antoni va interrompre els meus pensaments i trencant el silenci que s’havia instal·lat momentàniament entre nosaltres va dir:

—tu Miquel que penses de tot això? Creus que faig be, si accepto, o m’equivoco? —i continuà —He pensat que es bo per a la meva carrera, i el destí m’agrada força; es al sud de França concretament a Albí i adoro aquella part del país” que et sembla?

Sort que, vaig pensar, no hi ha tanta llum, perquè no m’agradaria que em veies com ploro. Però agafant forces i al veure’l  tan convençut, encara que jo estava decebut per el contingut de la conversa, li vaig contestar.

—home, penso que si a tu t’agrada i les perspectives de millora i sou son magnifiques, hauries de ‘acceptar, l’únic que no m’agrada es l’idea de no veure’t mai més.

El silenci per part d’ell es va fer una mica incòmode, però es així com va anar el que jo anhelava, que fos un altre cosa. Passats uns minuts L’Antoni em va assegurar que ens posarien en contacte per internet . Va donar-me el seu correu electrònic i ens van fer amics per facebook.

Al cap d’una setmana  vaig poder veure al facebook, que l’Antoni tenia una parella que es deia Alfons, i tot indicava, segons las fotografies allà exposades, on es podia veure a la parella, agafats de la ma i en actituds molt afectuoses pels carrers de París, Roma, Berlín, que l’Antoni era gai, com jo, cosa que, per un costat, ja intuïa i que la diferència entre nosaltres era, que ell era feliç amb la seva i jo no.

Ara amb la perspectiva que dona el temps, crec que l’Antoni va escollir aquesta manera de contestar a totes les preguntes que jo li havia fet al llarg de tot aquest espai de temps i que ell amb tot al seu dret, s’havia reservat per guardar la seva intimitat.

 

Per: Daniel Lerma Vilanova