la cambra vestidor

carpinteriaAra quan miro enrere, tot plegat em sembla una broma. Una broma pesada que va a estar apunt de tenir conseqüències, i que potser ben mirat, podríem dir que si que en va tenir, però això seria el final de la historia i ara val mes anar per ordre.

Fa dos anys, acabava tot just de separar-me, i com és natural la meva vida va canviar de sobte. Amb el Martí tot va ser normal, sense retrets, sense baralles pujades de to. Ni tampoc van haver-hi problemes de diners. Cada un de nosaltres teníem les coses ben separades del altre. Era com si sempre haguéssim sabut, que allò s’acabaria un dia o altre. Compartíem pis i despeses, però la propietat era meva. Ell tenia una altre pis, en aquells moments llogat, però això no tenia cap impediment.

El fet de no haver tingut fills ho facilitava tot. No teníem cap lligam important. El més difícil  de tot van ser els amics. I de mica en mica, es van anar decantant, cap a una o altre banda, de manera natural. Alguns volien seguir sent amics de tots dos, però va durar poc i és van haver de definir.

Tot plegat anava prou bé. Gaudia de tenir la casa sola per mi, i de seguida vaig redistribuir els nou espais que havia guanyat. La casa era gran, però a mi m’agradaven els espais amplis. Una habitació com a vestidor. Tot per mi. Un despatx, una cambra per als convidats, i el meu dormitori gran, assolellat, i espaiós.

Un dia, al sortir de la feina, que no era massa lluny de casa, sempre tornava a peu, vaig entrar a fer un tallat a un bar que em venia de camí, i darrere meu va entrar un home que em va semblar sospitós. El perquè m’ho va semblar, encara no ho sé. Anava ben vestit, res estrany, però em mirava de reüll. Vaig voler no donar-li importància, al cap i a la fi, jo encara era una dona jove, i sabia que feia patxoca, però aquell home no tenia l’aire de fitxar-se amb les dones del meu tipus. Vull dir que, segons els meu parer, s’havia de fixar en una dona més voluptuosa. El seu vestit, amb americana inclosa, era de tela ordinària, i els seus gestos semblaven una mica forçats. De totes maneres, no vaig voler capficar-me en aquests pensaments, i vaig seguir el meu camí cap a casa. Cabòries em digué a mi mateixa.

Uns dies més tard però, se’m va creuar casi a la porta de casa. A partir d’aquí tot és va precipitar. El trobava per a tot arreu. A la sortida de la feina, al matí, a primera hora, a mitja tarda quan anava a comprar. Quan sortia amb les amigues per la ciutat, tant si anàvem de compres, com si anàvem de copes. Vaig voler parlar d’ell, explicar-ho, si més no, a elles, casi totes separades, i que havien tingut conflictes molt més grossos dels que jo havia patit mai.

-Voleu dir que no és el Martí, el que m’està fent seguir? _vaig dir una mica avergonyida,_ les coses han anat massa fàcils entre ell i jo.

-Calla, calla, tu no saps el que és un marit rabiós, i venjatiu, per haver-li demanat el divorci, _em van dir casi totes a l’hora_. Treu-te les manies del cap. Aquest home ni tan sols et mira. I el Marti? Si és un bé de Deu!

-Ja hagués volgut jo tenir un exmarit així, _va dir la Trini, la que pot ser era, amb la que més confiança tenia_, i fins hi tot tenir-lo de marit. Però si és un sol!

-Apa, apa, Trini, no et passis, qualsevol diria que n’estaves d’ell. _Li vaig dir una mica mosca. No sabia que significava tot aquella vehemència vers el meu exmarit_.

La Trini no va contestar, i jo sentia que el cap em volia explotar. Potser se’m havia escapat alguna cosa.

Així van anar passant els dies. Jo volia treure importància, i el home em seguia per tot arreu. Sempre vestit igual, sempre amb les mateixes ulleres, el mateix posat, el seu caminar. Era com si me’l conegués de memòria. El pressentia abans de veure’l. Vaig començar a trobar-me malament. Els menjars se’m posaven fatal. Pèl carrer, qualsevol soroll em feia girar inquieta, i el pitjor de tot eren les nits. Dormia poc, i malament, i a la feina no tenia un rendiment com a mi m’agradava. En resum, no estava gaudint, ni de la casa, ni de la llibertat acabada d’estrenar.

Una nit, però, tot va esclatar. Ja no eren sospites, ni suposicions. Feia poc que m’havia dormit, després de voltes i voltes al llit, i d’apagar i encendre la televisió de la cambra de dormir. I de cop, un soroll sec. Si, no m’ho va semblar, no, era real. I d’on venia? Em preguntava amb els ulls esbatanats i la cara girada mirant la porta. De fora de l’habitació segur. De primer em vaig quedar quieta. El llum apagat, i la cambra il·luminada per la llum que arribava del carrer, a través de les escletxes de la persiana. De petita, abans de dormir, sempre mirava sota el llit. Ara no tenia sentit. No hi cabia cap persona. Era massa estret.

M’havia d’aixecar. Tot i la por, amb el batec del cor descontrolat, i el cap apunt d’esclatar, em vaig posar en peu. Les cames em tremolaven com dos palets de fusta que no podien aguantar el meu pes. Anava amb un pijama molt prim, però no notava el fred. Ara si vaig obrir la llum, totes les llums per on anava avançant. Vaig començar a cridar. Qui hi ha!!!! Algú està aquí? Primer la llum del passadís, desprès em vaig dirigir al rebedor. La porta estava tancada. Deu meu, Deu meu, m’anava repetint per dins. A l’entrada hi havia un gerro de vidre macís, alt i rodó, ple de pals de golf antics. De quan el Martí vivia a casa. En vaig agafar un, el més gros. Em dirigí cap el menjador, cap a la cuina, el despatx, les altres habitacions. El cor estava a punt d’esclatar, i les cames cada cop més, estaven a punt de no aguantar-me, i fer-me caure a terra. Però havia de seguir, fins a la fi. Si havia algú, ho havia d’esbrinar. Vaig mirar dins els armaris, darrera les portes, sota les taules. Tots, tots els recons, pensant que al girar-ne un, trobaria algú. Si, l’home, si, em deia… L’home que m’havia estat perseguint durant setmanes, i potser mesos i tot.

Quan vaig acabar tota la inspecció, no vaig trobar res. Res. I si havia entrat algú, i se’n havia anat pèl mateix lloc on havia entrat? Vaig mirar les vidrieres dels balcons, la porta d’entrada. Res estava obert.

Ara sí, em vaig dirigir cap a la cambra, em vaig estirar al llit amb la llum oberta, i el pal de golf a la mà. Amb els ulls esbatanats, i mirant cap a la porta sense ni tant sols intentar dormir. De tant en tant els ulls se’m volien aclucar, però jo ho impedia amb totes les meves forces.

Canviaria el pany, reforçaria la porta d’entrada, demà mateix. Al matí. Si sobrevivia, clar, si no em mataven.

La nit va ser llarga. A les set del matí, em vaig llevar com cada dia. M’havia de dutxar, de vestir. Havia d’anar a treballar. Arrastrant-me d’un lloc a un altre, vaig arribar a l’armari del vestidor. Com sempre, volia estriar un collaret adient al vestit, que sense esma, m’havia col·locat al damunt. I oh… allà estava, el soroll sec. Durant la nit havia caigut el penjador on estaven els collares, posats en ordre de més curts a mes llargs. Estaven al terra, a dins l’armari. Contra la fusta dels calaixos. No vaig tenir temps de pensar, ni de recollir-los, sortia corren cap a la feina. Només el cap m’anava dient: potser no caldrà canviar el pany, potser caldrà, només cridar a un fuster que em reforci el penjador de collarets. Si, potser si.

Aquella mateixa tarda, començava una nova relació amb el fuster que em va tornar a instal·lar el penjador. D’això ja fa dos anys.

I el home del vestit de tela ordinària? Mai més l’he vist. Potser està controlant una nova separada, fins i tot potser una vídua.

 

Assumpta Vendrell (03-03-2016)

Anuncios

2 comentarios en “la cambra vestidor

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s