La pell sota el setí

setiFeia com una setmana que no el veia, tan fàcilment s’esvaïa la incipient amistat que semblava néixer entre ells! Va pensar que el seu llogater, aquell noi de pas que qui sabia quan temps es quedaria, no tenia ja interès en compartir amb ella els seus vespres, en quedar-se a xerrar un cop la nena era ja a dormir. Rentant els plats del sopar, el regust amargós de la decepció se li va fer palès a la gola. Va intentar desfer-se’n, apartar aquella sensació enganxosa i incòmoda. És normal, es va dir, que tingui altres coses més interessants a fer.

De sobte va recordar-se del paquet que un missatger havia portat aquella tarda per a l’Alexandre. L’havia deixat a la còmoda de l’entrada mentre demanava a la nena que vigilés en treure’s les sabates, que venien plenes de sorra del parc i l’escamparia per tot el terra. I és clar, se n’havia oblidat en el tràfec de tasques domèstiques i demandes infantils. L’Elena es va adonar que tenia una excusa per apropar-se fins a la porta d’ell, al pis de dalt, i trucar, i veure’l després de tants dies, i esbrinar, a través de l’expressió del seu rostre, si s’alegrava de veure-la o s’estimava més mantenir una prudent i correcta distància amb ella.

Havent fet un repàs ràpid al color dels seus llavis davant del mirall de l’entrada, va sortir a l’escala, deixant la porta una mica oberta per sentir la nena si cridava, com feia sovint a la nit. La llum del replà de dalt pampalluguejava: potser la bombeta estava fluixa o a punt de fondre’s. L’hauria de canviar. Va pujar decidida, paquet en mà, fins arribar davant de l’entrada del piset de sota terrat. Va picar fluix tement fer massa escàndol i llavors s’adonà que la porta no era tancada, que cedia una miqueta i l’interior era gairebé a les fosques. “Alexandre!”, la veu li va sortir tan feble que decidí tornar a colpejar la porta, aquesta vegada amb més decisió. Llavors, s’obrí encara més i va distingir una silueta asseguda en la butaca del petit habitacle, vora la finestra, destacada contra la tènue llum de l’exterior que s’escolava pel balcó obert de bat a bat. La resplendor dels fanals donava una aparença setinada a les cames creuades en una posició d’estudiada sensualitat. L’Elena va lamentar la seva precipitació, però ja era massa tard per girar cua davant de la inesperada presència femenina a l’apartament del seu llogater.

—Disculpi! —s’excusà agraint la manca de la visibilitat en sentir-se enrojolar—Què hi és l’Alexandre? Un missatger ha portat una cosa per a ell.

Se sentí observada en el silenci de la penombra, fins que la veu familiar d’ell la va sobresaltar:

—Ah, gràcies. Passa. Quan ha arribat?

Eh… Aquesta tarda. Fins ara no m’he recordat, perdona—I afegí, justificant-se —No et volia molestar, però, tens la porta … Te la deus haver deixat oberta.

—Ui, l’inconscient fa aquestes males passades! —semblava fer broma, però ella no la va entendre.

L’Elena començava a percebre quelcom d’incongruent en aquella escena: que la veu d’ell venia d’allà mateix, al davant, de la butaca davant del balconet, i els ulls, en acostumar-se a la foscor li desvetllaven que allà dins, en el exigu apartament, no hi havia dues persones com per un moment havia imaginat. I la veu, i la silueta asseguda, i les cames setinades… eren tot un.

S’havia quedat vora la porta, indecisa.

—Passa, Elena —insistí la veu per fi —Au, dóna’m això!

La figura de la butaca es va posar dreta i va rebre el paquet amb dues mans grans i angulades. L’alçada inesperada la va sobtar. El rostre familiar de l’Alexandre, però amb un aire diferent, amb un posat que l’era estrany, com el d’una persona força coneguda posseïda per una ànima aliena. I la incomoditat, la dissonància insuportable del vestit negre, de tall simple i afavoridora caiguda fins al genoll que destil·lava feminitat. I, de nou, aquelles cames que es recolzaven, magnífiques, en sabates de taló acabades en punta.

Sense parar esment de com ella s’encenia de torbació i evitava mirar-lo, l’Alexandre va començar a despendre l’embolcall. A dintre hi havia una capsa de cartró negre amb un logotip imprès en plata.

—I ara… me’n vaig —mormolà l’Elena provant d’esmunyir-se cap a la porta, però la mà d’ell va retenir la seva.

—No marxis encara…—el sentí suplicar amb aquella qualitat fosca i càlida de la seva veu, paladejant els mots poc a poc, fent-se escoltar, mentre l’estirava amb suavitat fins a una pertorbadora proximitat. Els ulls d’ell brillaven en la penombra, indistingible el seu blau tendre del qual només restava ara una claror fluïda, com d’aigua. I amb una breu mirada cap avall, cap al seu propi cos, afegí: M’agradaria explicar-te això.

—No cal. No n’haig de fer res. Tot i que… és un vestit maco, potser un dia me’l pots deixar —Encara no ho havia acabat de dit, que ja lamentava la seva frivolitat. Va desitjar esquitllar-se fins al pis de baix per l’escletxa de la porta entreoberta. Quina vergonya!, se sentí mormolar a si mateixa.

—És això el que penses de mi? —inquirí l’Alexandre, tot i no semblar ofès.

—No pas de tu. De mi… No sé com actuar, et veig vestit de dona, i no sé que haig de fer. I només sé dir bajanades!

—No pateixis, és normal que et sentis incòmoda. Et semblo un monstre?

—No home, no! Però… no és pas una disfressa, oi? No t’has oblidat de dir-me que ets actor i assages un paper de dona o una cosa així…

—No pas. És que m’agrada vestir-me de dona. Això és tot.

Això és tot, ves quina resposta! Però no, no hi tinc dret a voler saber, no és cosa meva…

Perquè? ―La sorprengué la seva pròpia veu precipitant-se en la indiscreció.

L’Alexandre, que encara l’agafava de la mà com si temés que ella hagués de desaparéixer ―aquella conversa restaria inacabada per sempre i pesaria entre ells cada cop que es trobessin perquè ja no s’atrevirien a fer-hi esment―va guiar els dits d’ella i els va fer lliscar per sobre de la roba a l’alçada del seu pit: “Fixa’t, ho notes?“

Ella notà la tensió ferma del múscul sota la roba i se sentí alleujada de no descobrir un pit femení… o no? Per un moment es va deixar acaronar per la idea vaga, inconcreta, d’un pit de dona: rodó i punyent, o tou i càlid, o petit i inquisitiu… Mai no n’havia acariciat un.

―Vull dir si notes el tacte de la roba d’aquest vestit― explicà ell ―Aquestes coses que porteu les dones, que se senten sobre la pell d’una manera especial. M’agrada aquesta sensació!

—Ah… és això. Vaja, no hi havia pensat mai!

—És clar, perquè hi estàs acostumada. I, toca, les mitges. Són una passada!

Ara, apujant-se una mica la faldilla del vestit, s’acaricià a si mateix la cama. Què estrany que fins ara que el veia amb aquella roba de dona, no se n’hagués ella adonat del vigor que amagava el seu cos.

Ella deixà anar una rialla: T’agraden… les mitges?

—Toca, va…

Amb un dit encuriosit, l’Elena va resseguir la part anterior de la cama que ell havia apujat fins a apropar-li. La sensualitat de la pell embolcallada de niló li traspassà el tou del dit i li va fer tancar els ulls, sense adonar-se, per a concentrar-se en la sensació. Llavors, en anar lliscant, va trobar el genoll cantellut i l’assaltà un sentiment de tendresa davant de la imperfecció.

―T’agraden els homes? ― l’estimbà la pregunta com qui demana l’hora.

L’Alexandre se la va mirar, potser valorant què havia de dir, si és que havia de dir alguna cosa. Llavors, tot d’una, el seu braç la va fer apropar, incontestable i taxatiu, i els seus llavis van obrir els d’ella. La nota de sàndal que es dissolia amb l’aroma calent de la pell d’ell portava el record de la terra masegada per una pluja violenta i inclement. Una olor que invocà en ella el desig profund de fondre’s en aquella pell a l’hora que ho feia en aquells llavis, en aquella llengua agosarada.

Les mans de l’Alexandre s’endinsaren per sota de la confortable i domèstica llana del jersei de l’Elena i van lliscar per la seva esquena, des l’alt naixement del cabell curt, on el clatell restava indefens, fins més avall de la cintura, on el tacte estremia. Mentre, ella explorava les textures del setí sobre la pell, sobre la fermesa magra del cos de l’Alexandre, fins a la troballa de les agulles de cap dels mugrons. Esperonat, ell respongué cercant el pit d’ella i, notant la seva plenitud de dona, deixà anar un gemec plaent que la va incitar, ara ja arrabassada de desig, a cercar la duresa d’ell contra el seu ventre.

Constatar la excitació de l’Alexandre, després de la incertesa viscuda, li va despertar l’anhel de conquerir, de dominar aquell cos ensetinat i guarnit. El va empènyer cap al racó on era el llit i el va fer caure d’esquena. Ell deixà anar una rialla nerviosa: “Ep! Que encara prendrem mal!”, però no va poder dir ni riure més, de seguida l’Elena el va contenir amb el seu propi cos i li va tancar la boca amb la seva mentre iniciava la difícil maniobra d’apujar la faldilla del vestit d’ell. Es lliurà a l’afany de despullar i prémer l’altra cos contra el seu notant-se cada cop més excitada per la pròpia rudesa. Quan havia fet un rodet a l’alçada de la cintura amb la roba de l’Alexandre, es va treure els pantalons i el jersei que la sufocava i va començar a fregar el propi pubis contra el d’ell, cobert només amb mitges, a un ritme lent i conscient.

Al cap d’uns minuts farcits de sospirs, l’Alexandre va impulsar el cos d’ella cap a un costat, fent-la estirar sobre l’esquena. En un moviment destre es va despendre del vestit, que encara duia embolicat entorn seu, va treure la roba interior a l’Elena i començà a dibuixar amb la punta de la llengua un rastre deliciós de calfreds per tots els racons de la seva pell. Li besà el coll, el clotet que s’insinua en la seva base on comencen les espatlles, els plecs de les aixelles, tan tendres… La llengua va esbossar cargols d’escuma de mar al voltant dels pits mentre se’ls apropava a la boca amb les mans. Va descendir pel mig del ventre fins a recalar en la reclosa badia del seu melic, i a poc a poc ―la nit era acabada d’encetar i el moment era etern ―continuà el seu torturant i exquisit camí fins a la prominència de la vulva de l’Elena. En sentir-lo arribar, ella va obrir les cames per lliurar la salada perla del seu clítoris, que els llavis succionaren sense pressa i la llengua llepà amb gola, fins que la dona, sentint-se embogir d’excitació li demanà: folla’m. Però ell encara es va entretenir una estona jugant amb ella, negant-li el clímax cada cop que la veia enfilar-se al caire de l’abisme, fins que al final, s’abaixà les mitges alliberant així el seu membre que poderós i decidit es va clavar a dintre d’ella i la va sacsejar fins fer-la esclatar.

I quan encara ella es recuperava, abans de prosseguir ―el moment etern, la nit acabada d’encetar―ell li mussità a cau d’orella: Ni homes, ni dones: m’agrades tu.

CGP

2 comentarios en “La pell sota el setí

  1. Texto riquísimo en matices, delicada y exquisitamente urdido me sumerge en el incomprendido mundo de los diferentes, los incomprendidos, los criticados y juzgados. Me atrae e intriga saber más sobre los personajes. Sería fabuloso poder seguir leyendo y saberlo todo sobre ellos…

    Felicidades por esta delicia de texto. Quiero más… 😉

    Me gusta

Deja un comentario